La governança dels mitjans

"Els cínics no serveixen per a aquest ofici", deia Ryszard Kapuściński pensant en els joves aspirants a periodistes. En llegir aquesta frase també podem pensar en els editors de les empreses de mitjans de comunicació. Sense el seu ferm compromís amb el periodisme, és difícil que la redacció pugui comunicar informació veraç a la ciutadania.

Podem dir, sense exagerar, que mai abans en la història de la democràcia liberal el dret de la ciutadania a rebre informació veraç s'ha trobat més amenaçat.

Aquesta tràgica situació es deu a dos motius. D'una banda, la digitalització està intensificant el problema de la anomenada "captura informativa". Això és degut fonamentalment a l'esgotament del model de negoci publicitari dels mitjans de comunicació tradicionals a internet. La creixent vulnerabilitat dels editors davant d'interessos polítics i empresarials minva la independència editorial dels mitjans.

A més, els mercats de mitjans de tot el món s'enfronten al tsunami de la desinformació. Aquest fenomen ha adquirit dimensions sistemàtiques des del 2016, posant en perill els mateixos fonaments de la democràcia liberal: una opinió pública crítica i unes eleccions justes i lliures. Amb la digitalització, la nostra democràcia entra en una nova fase "postmedia" on la postveritat campa a sus anchas.

La ressorgiment de la veracitat

Al mateix temps, l'actual context digital presenta una oportunitat històrica de regeneració del procés periodístic i del seu principal resultat: la veracitat informativa. Com podem diferenciar la informació veraç de la resta d'informació? A Espanya tenim un indici de resposta.

La singularitat de la nostra Constitució, que afegeix l'adjectiu "veraç" a informació (cosa que no fan altres constitucions) ha obligat al Tribunal Constitucional a desenvolupar una doctrina al voltant de la veracitat. L'Alt Tribunal defineix la veracitat com la deguda diligència dels professionals de la informació, juntament amb el deure d'independència dels editors. El problema en la pràctica d'aquesta definició és l'absència de cànons que determinen la deguda diligència i el deure d'independència.

Davant d'aquest problema, estan emergint diverses iniciatives d'autoregulació que proposen als mitjans d'informació una determinada governança. Aquestes iniciatives tenen diferents estratègies i es dirigeixen a diferents col·lectius (lectors, accionistes, anunciants, etcètera). Totes elles comparteixen diversos indicadors comuns que permeten delimitar una esfera de mitjans veraces dins del maremàgnum de la desinformació. La motivació última és garantir que el procés periodístic doni lloc a informació veraç per a la ciutadania.

A què ens estem referint

Què és exactament una bona governança dels mitjans?

Nosaltres la definim com el conjunt de polítiques i procediments que guien els diversos òrgans de decisió d'un mitjà de comunicació (consell d'administració, comitè de direcció i redacció) per a salvaguardar la independència i credibilitat editorial.

És necessari, en primer lloc, establir una determinada estructura de propietat que protegisca el propòsit fundacional del mitjà en el llarg termini davant d'eventuals pressions polítiques, empresarials o financeres a curt termini.

En el món anglosaxó és freqüent recórrer a la constitució d'un trust. Aquesta innovació legal permet a uns trustees governar el mitjà exercint un conjunt de drets polítics que protegeixen la missió editorial del fundador. El Tinius Trust del grup de mitjans de comunicació Schibsted, el Scott Trust de The Guardian i l'Ochs-Sulzberger Trust de The New York Times són alguns exemples.

Addicionalment, es necessita que el màxim òrgan de decisió del mitjà, habitualment el consell d'administració, estiga integrat per consellers que, per la seua condició, puguen protegir la missió editorial en el llarg termini.

Per exemple, que existisca un nombre de consellers independents amb trajectòries destacades en el sector dels mitjans. O que ocupen un lloc en el consell el director i altres periodistes de la redacció (cosa que ocorre en el cas de The Guardian i The Economist). Per a aconseguir això s'haurien d'establir criteris de selecció dels consellers, orientats a protegir la independència editorial del mitjà.

A més, perquè el consell puga garantir la missió editorial és essencial que assumeixi la gestió de riscos que puguen afectar la seua independència i credibilitat editorial.

És igualment important que existeixin polítiques i procediments dirigits als periodistes de la redacció per a garantir la qualitat informativa. Les més habituals són les polítiques de fonts i verificació, les polítiques de conflictes d'interessos, les polítiques d'etiquetatge dels continguts editorials i publicitaris, les polítiques de correcció d'errors i la figura d'un defensor del lector.

Qui s'assegura d'això?

Dos elements addicionals garanteixen que tot allò anterior no es quede en paper mullat.

D'una banda, és necessària la transparència en la web del mitjà. Allà han de publicar-se amb claredat totes les polítiques i procediments abans assenyalats. És un element essencial de rendició de comptes als lectors, anunciants, reguladors i accionistes.

D'altra banda, ha d'existir un departament d'estàndards i ètica que supervisi que consellers, gestors i periodistes compleixen aquestes polítiques. És una unitat inexistent a Espanya però molt estesa als Estats Units.

The Guardian, The New York Times, The Washington Post, The Economist o The Wall Street Journal són els exemples més citats d'aquest tipus de governança. Aquestes capçaleres estan gaudint d'un cercle virtuós, malgrat les amenaces que internet presenta al sector de mitjans en general. Un cercle virtuós on la protecció de la seua independència editorial alimenta la independència econòmica i aquesta, al seu torn, la seua credibilitat, el principal actiu d'un mitjà d'informació.

La clau d'una bona governança dels mitjans és que existisca una integració de governs i llenguatges entre el consell i la redacció. La pel·lícula "Els arxius del Pentàgon" de Steven Spielberg tracta de reflectir aquesta integració. En la complexa relació entre Katherine Graham (Meryl Streep) i Ben Bradlee (Tom Hanks) es donen tots els elements que determinen la veracitat i qualitat del procés periodístic. Les pressions polítiques i financeres que ha de suportar Graham, l'editora, i les exigències informatives que ha de garantir Bradlee, el director.

La bona governança dels mitjans està prenent un protagonisme cada vegada major en el context digital. La Comissió Europea va publicar en setembre de 2022 l'European Media Freedom Act. Conté una proposta de regulació obligatòria de transparència en la propietat dels mitjans per als Estats i una recomanació en matèria de governança per als mitjans. Aquesta proposta planteja mesures molt similars a les que fem referència aquí.

En definitiva, la possible i necessària conquesta de la informació veraç requereix d'un vell compromís dels editors amb una governança. Això suposa sacrificar la seua "fortuna i ambició personal pel bé d'una institució que és tant la seua obligació com la seua glòria". Són paraules de Susan E. Tifft i Alex S. Jones al final del seu llibre "The Trust", sobre la família propietària de The New York Times.

D'aquest heroic i virtuós compromís depén gran part de la nostra democràcia.