El bruxisme ja no és el que era (i fins i tot es podria revelar com un aliat)

Segons el Consell de Dentistes d'Espanya, el bruxisme és el diagnòstic odontològic que més ha augmentat des de la pandèmia, arribant quasi a quadruplicar-se: la seua incidència entre la població ha passat del 6% al 23%.

Estiguem o no afectats, tots sabem el que suposa bàsicament aquesta conducta –estrényer o grinyolar les dents–, però en els últims anys el concepte ha canviat i ara es classifica en dues entitats ben diferenciades: el bruxisme del somni i el bruxisme de vigília. I es poden abordar com dos fenòmens independents, encara que a vegades apareguen de manera conjunta.

Mentre que el primer sorgeix de manera involuntària mentre dormim, el segon es manifesta quan estem desperts. En aquest últim cas, la persona pot ser conscient del comportament i, per consegüent, posar-li fi.

Actualment, el bruxisme del somni es defineix com "una activitat de la musculatura masticatòria rítmica o no rítmica que no és un trastorn del moviment o del somni en individus sans". I el de vigília com "una activitat de la musculatura masticatòria durant la vigília caracteritzada pel contacte dental sostingut o repetitiu o per tensió o empenyiment de la mandíbula". Que tampoc és un trastorn del moviment en individus sans.

En altres paraules, al que popularment considerem estrényer/grinyolar les dents quan dormim (ja siga de nit o de dia) li diríem bruxisme de somni, mentre que la tensió en la mandíbula, contacte dental o apretamiento quan estem desperts seria bruxisme de vigília.

Encara que les dues definicions sembla que al·ludeixen a conductes molt similars, la seua etiologia, funció i manera d'abordar-les són diferents.

En alguns contextos clínics, totes dues modalitats poden considerar-se un factor de risc o un signe d'una malaltia subjacent. Per exemple, maldecaps (cefalees i migranyes) o trastorns temporomandibulars, els que afecten l'articulació de la mandíbula i els músculs que controlen el seu moviment. I sempre hi ha la possibilitat que impliquen conseqüències negatives: poden produir desgast i fractures dentals, així com dolor muscular o articular.

De qualsevol forma, les investigacions actuals impliquen una altra modificació important en la concepció del bruxisme: ja no es considera una patologia, sinó una simple una activitat motora. És a dir, no té per què ser perjudicial en si mateix.

En primer lloc, un estudi de 2020 va concloure que el bruxisme de vigília podria constituir un mecanisme de fuita a l'estrés. I en segon lloc, el que es produeix mentre dormim sembla estar relacionat amb el reflux gàstric i l'apnea obstructiva de somni (pauses respiratòries durant el descans nocturn). Alguns autors proposen que podria exercir un paper protector enfront dels efectes de tots dos trastorns.

Quant a l'etiologia o origen d'aquest comportament, encara no aquesta del tot clar, però s'han identificat factors de risc com l'alcohol, la nicotina, les drogues recreatives, la cafeïna, alguns fàrmacs, l'ansietat o l'estrés. Sembla que la tensió emocional exerceix un paper important, sobretot, en el bruxisme de vigília. De fet, es considera el principal desencadenant.

En aquesta línia, un estudi recent dut a terme per investigadors de la Facultat d'Odontologia de la Universitat Complutense de Madrid ha comparat mostres de participants abans, durant i després de la pandèmia del COVID-19. Segons les seues conclusions, el bruxisme del somni i de vigília podrien veure's influïts per diferents estats d'ansietat: mentre que el primer es relacionaria amb l'estrés passiu –associat a la preocupació o indefensió–, el de vigília sembla vincular-se en major mesura a l'activitat diürna immediata.

Aquest mateix equip va trobar en un treball previ que els bruxistas que contemplaven vídeos negatius estressants i amb escenes de dolor presentaven major tensió muscular que els participants no bruxistas. Aquesta relació dona suport a la vinculació de l'estrés més immediat i quotidià amb el bruxisme de vigília.

Per tant, i encara que el bruxisme de vigília pot constituir un mecanisme de fuita a l'estrés, es pot previndre aprenent a detectar l'hàbit –a fi de reduir la tensió muscular– i, després, disminuint els nivells d'estrés mitjançant tècniques de relaxació i d'afrontament.

Potser per tot això, un dels tractaments més efectius és l'anomenat biofeedback. Consisteix en el fet que els pacients aprenguen a identificar i a reduir la tensió muscular adoptant una postura de repòs mandibular gràcies a la utilització d'un electromiógrafo, aparell que mesura l'activitat elèctrica dels músculs.

Moltes persones ignoren que perquè la mandíbula estiga relaxada i en repòs no ha d'haver-hi contacte dental, tal com es dedueix de la definició més amunt descrita. El mer fet de ser conscient d'això i intentar corregir-ho redueix la incidència del bruxisme.

Recentment s'han desenvolupat aplicacions mòbils per a aconseguir aqueixos dos objectius. No obstant això, no solen estar prou optimitzades i resulten tedioses.

Potser la forma més senzilla de detectar que estrenyem les dents és posar post-it en llocs visibles (pantalla de l'ordinador, espill, etc.) que ens ho recorden. I atés que l'estrés és present de manera crònica en la nostra vida, realitzar habitualment tècniques de relaxació i control d'aqueixa tensió, aquelles que menys ens coste fer.

TheConversation