Per què l'interès per les lletres del Tresor ha tornat a Espanya

L'Estat espanyol, com qualsevol altre Estat o Administració pública (Comunitats Autònomes, Ajuntaments, Diputacions, entitats locals), compta amb un pressupost conformat per uns ingressos i unes despeses, exactament igual que qualsevol família o empresa (salvant les distàncies).

Quan els ingressos són majors que les despeses s'obté un estalvi positiu denominat superàvit. No obstant això, quan les despeses superen els ingressos, a més d'incórrer en dèficit, per a poder fer front a aqueix excés de despesa cal amprar a aquells agents econòmics que tenen estalvis.

Quan els comptes de l'Estat són deficitàries ha d'amprar. I l'Estat espanyol el fa, essencialment, recorrent a l'oferta d'actius financers de renda fixa de l'Estat, compost per lletres, bons i obligacions.

L'Estat ofereix la venda d'uns títols (lletres, bons o obligacions) que els agents econòmics amb capacitat de finançament (amb diners disponibles per a invertir) estan interessats a comprar.

Aquests títols, que sempre tindran un termini de venciment definit, generaran uns interessos (l'Estat pagarà uns interessos a qui els posseïsca).

En el termini de venciment, l'Estat sempre retornarà la quantitat prestada més els interessos pactats.

També podria finançar-se acudint a entitats financeres per a sol·licitar un préstec, com fan les famílies i les empreses. No obstant això, aquesta és una opció residual.

La diferència entre lletres i bons o obligacions de l'Estat està en el temps de venciment.

Les lletres són actius financers emesos al descompte i amb venciment a curt termini: 3, 6, 9, 12 o 18 mesos. Una persona compra una lletra per menys de mil euros (el preu es fixa per un procediment de subhasta pública en el qual es poden oferir preus de compra o admetre un preu resultant de la pròpia subhasta) i, quan arriba la data de venciment, l'inversor rep mil euros. Els interessos obtinguts per haver prestat diners són la diferència entre els mil euros rebuts a venciment i el preu al qual es va comprar la lletra, i es coneixen com a interessos implícits.

Per contra, els bons i obligacions tenen interessos explícits, i el seu venciment és a mitjà, llarg o molt llarg termini. Generalment, 3, 5, 10, 15, 30 i 50 anys. En aquest cas, simplificant molt, el procediment seria més o menys així:

Un inversor compra un bo (el seu venciment és de 3 o 5 anys) o una obligació (el seu venciment és superior a 5 anys) per un preu de mil euros.

Cada any rep uns interessos denominats cupó, d'aquí ve que es denominen interessos explícits. Per exemple, si el tipus d'interés és del 3%, rebrà el 3% d'1 000 €; això és, 30 € d'interessos anuals.

En la data de venciment, a més de rebre el cupó corresponent, l'Estat li retorna el nominal, és a dir, els 1 000 euros que l'inversor va posar al principi.

En definitiva, l'Estat ampra a tots aquells inversors que vulguen invertir en els seus actius financers i paga una rendibilitat a canvi dels recursos obtinguts.

Tindria sentit que una família sol·licitara al banc una hipoteca i que, en lloc que la família pagara els interessos corresponents, fora el banc el que, a més de prestar els diners, pagara a la família els interessos? Això seria el món a l'inrevés, veritat?

Però imagine el lector que aquesta família ampra, rep els diners i el banc li paga els interessos. Encara que aquesta situació semble surrealista, és el que ha succeït amb aquests productes financers des del segon semestre de 2015. Els valors del deute espanyol a molt curt, curt i mitjà termini (totes les lletres i la major part dels bons) van començar a oferir rendibilitats negatives, a cobrar interessos en lloc de pagar-los. I, a més, per a complicar una mica més la comprensió d'aquest assumpte, els inversors volien continuar comprant deute de l'Estat.

Encara que estem simplificant molt, es poden donar dues respostes fonamentals.

L'efecte del mecanisme de política monetària, conegut com a Pla de compra d'actius del Banc Central Europeu, que inclou compra de deute públic i deute d'empreses privades, entre altres actius. Es tracta, en essència, d'una ajuda per la qual el BCE presta diners als Estats a través de la compra del seu deute, i ho fa de manera testimonial, quasi gratuïta.

El concepte de diversificació i aversió al risc dels inversors. Pensem en un xicotet inversor que té una certa quantitat de diners estalviada i que el que més li importa és que els seus diners estiga fora de perill. Entre les opcions tradicionals, podríem recomanar-li que ho guardara a la seua casa, que ho invertira en béns immobles o que ho deixara en un compte del banc. Aquestes opcions tindrien com a inconvenients que li ho podrien robar, que el lloguer o la revaloració d'immobles té els seus costos i els seus riscos, que el banc podria fer fallida. Si el robatori té les seues probabilitats i la inversió en immobles les seues dificultats, la fallida d'entitats financeres tampoc està exempta de risc (encara que els números apunten al fet que són menors).

Pensem, amb tots els matisos pertinents, en casos com el del Banc Popular, en el qual part dels inversors van veure greument afectades les seues inversions. Si bé el Fons de Garantia de Depòsits d'Entitats de Crèdit garanteix fins a 100 000 € per beneficiari i entitat en cas que una entitat financera es declare en concurs de creditors, sempre que es complisquen els requisits establits en el Reial decret llei 16/2011 de 14 d'octubre.

En els últims huit anys els inversors han continuat comprant deute públic espanyol, malgrat els seus tipus d'interés negatius. L'explicació és senzilla: els inversors no volen veure minvats els seus estalvis i volen evitar situacions de risc. Per a això, la qual cosa han fet és demanar-li a l'Estat que li'ls guarde, i els interessos que paguen en aquest cas els inversors, en lloc d'entendre'ls com una rendibilitat negativa a assumir, ho fan com el pagament per la guarda i custòdia dels diners, és a dir, com si l'Estat fora una caixa forta on els inversors depositen els seus diners i, en el moment de retirar-lo, paguen una comissió.

Aquesta explicació resideix en un concepte molt important de les finances, i és la concessió del nom d'actiu lliure de risc als actius financers emesos per l'Estat. S'entén que és lliure de risc perquè l'Estat mai pot fer fallida, mai pot deixar d'atendre els seus compromisos de pagament i els seus deutes i, per tant, és l'únic bé objecte d'inversió que manca de risc o lliure de risc.

L'arribada de l'euro a Espanya, dins de l'homogeneïtzació de la política monetària a Europa, va comportar una reducció dels tipus d'interés del mercat hipotecari i del deute públic. En els anys 90, el tipus d'interés dels préstecs a Espanya podia ser d'entre el 14% i el 16%, mentre que el deute pagava pels seus bons i obligacions fins a un 12% o un 14%.

Raó tenia el meu amic Antonio, agricultor de tota la vida, que ara té 93 anys. Quantes vegades m'ha dit: "Raúl, la millor parcel·la que tenia eren els bons de l'Estat. Ni dacsa, ni ordi, ni blat, ni gira-sol, ni alls: bons de l'Estat. Vaig invertir 3 000 000 de pessetes (18 000 €), i tots els anys rebia quasi 500 000 pessetes (3 000 €) d'interessos. Ni llaurar, ni abonar, ni res. Només recollir".

És en aquesta línia en la qual s'emmarquen les cues d'inversors que volen adquirir ara actius de l'Estat. El que volen els inversors d'aqueixes cues és evitar riscos. El BCE ha decidit reduir l'adquisició de deute públic i ha focalitzat els seus esforços a contindre la inflació mitjançant la pujada del tipus d'interés oficial (el tipus al qual la institució presta als bancs).

Una conseqüència directa d'aquesta decisió monetària ha sigut un efecte contagi, amb la pujada dels tipus d'interés de referència, com són l'euríbor (el tipus al qual es presten els bancs entre si), el €STR i, per extensió, el del deute públic.

Els inversors saben que l'Estat sempre paga, sempre retorna els diners. I, encara que coneixen de partida que no batran la inflació (obtindre un rendiment superior al de la inflació), almenys redueixen la seua pèrdua de poder adquisitiu sense córrer ni assumir cap mena de risc.