'Los nuevos dueños del mundo' el llibre del Col·lectiu Diàspora

El llibre en castellà, que bé poguera ser un conte de José Luis Borges. En un llunyà regne, un magne i cruel sobirà, aferrat als atributs del seu poder, tancat en el seu sumptuós palau, no s'havia adonat de com el món, de manera a penes perceptible, canviava al seu voltant. Fins al dia en què va haver de prendre la gran decisió. Llavors, estupefacte, va veure que les seues ordres no eren obeïdes, perquè el poder s'havia desplaçat. El magne sobirà havia deixat de ser l'amo del món.

Els qui s'abandonen a interminables combats electorals per a conquistar democràticament el poder, no s'exposen, en cas de victòria, a patir una decepció similar a la del sobirà del conte? Saben que, en aquesta fi de segle, el poder s'ha desplaçat? Que ha fugit d'aqueixos llocs precisos que circumscriu la política? El vertader poder està en una altra part, fora del seu abast!

Un setmanari francés publicava fa ben poc una encues ta sobre els cinquanta homes més influents del planeta . No figurava en ella ni un sol cap d'estat o de govern, ni un ministre o diputat, de cap país del món. Fa algunes setmanes, una altra publicació setmanal va dedicar la seua portada a l'home més influent del món. Qui era? Bill Clinton, Helmut Kohl, Boris Yeltsin? No. Simplement Bill Gates, cap de Microsoft, que domina els mercats estratègics de comunicació i es disposa a controlar les autopistes d'informació.

Les increïbles innovacions científiques i tecnològiques de les dues últimes dècades han estimulat, en diferents àmbits, les tesis ultraliberals del laissez faire, laissez passer. A més, la caiguda del mur de Berlín, la desaparició de l'URSS i l'enfonsament dels règims comunistes els han animat a fer-lo. La universalització de l'intercanvi de signes, especialment, s'ha accelerat de manera extraordinària gràcies a les revolucions de la informàtica i la comunicació. Aquestes han provocat concretament l'explosió de dos autèntics sistemes nerviosos de les societats modernes: els mercats financers i les xarxes d'informació.

La transmissió de dades a la velocitat de la llum (300.000 km per segon); la digitalització dels textos, les imatges i els sons; el recurs, ja banal, als satèl·lits de telecomunicacions; la revolució de la telefonia; la implantació de la informàtica en quasi tots els sectors de producció i serveis; la miniaturització dels ordinadors i la seua introducció en xarxes a escala universal, han aconseguit, a poc a poc, revolucionar l'ordre mundial.

Especialment el món de les finances. En endavant, les finances reuneixen les quatre qualitats que les converteixen en un model perfectament adaptat al nou repartiment tecnològic. Atributs divins, com qui diu, que, com és lògic, generen un nou culte, una nova religió: la del mercat. Durant les 24 hores del dia s'intercanvien instantàniament dades d'un extrem a un altre de la Terra. Les principals Borses estan unides entre si i funcionen en bucle. Sense parar. Mentrestant, a tot el món, davant les seues pantalles electrnicas, milions de joves superdiplomados es passen el dia penjats del telèfon. Són els oficinistes del mercat. Interpreten la nova racionalitat econòmica, que sempre té raó, i davant la qual qualsevol argument –sobretot social o humanitari– ha d'inclinar-se.

No obstant això, el més normal és que els mercats funcionen, per dir-ho així, a cegues, incloent-hi paràmetres amprats quasi de la bruixeria, com l'economia dels rumors, l'anàlisi dels comportaments gregaris, o fins i tot l'estudi dels contagis mimètics. Això és així perquè, a causa d'aquestes noves característiques, el mercat financer ha posat a punt nous productes extremadament complexos i volàtils, que molt pocs experts coneixen bé i que els proporcionen –això sí, corrent algun risc, com s'ha demostrat fa ben poc amb l'enfonsament del banc britànic Braings– un considerable avantatge en les transaccions. Els qui saben actuar sàviament –és a dir, en el seu propi beneficie– sobre el curs dels valors i les monedes, a penes arriben a ser una desena a tot el món. Se'ls considera els "amos dels mercats". Si ix una paraula de la seua boca, tot pot trontollar-se: el dòlar baixa, la Borsa de Tòquio s'afona.

Davant la potència d'aquests mastodonts de les finances, els estats no poden fer gran cosa. Aquest fet ha quedat palés durant la recent crisi financera de Mèxic, que va esclatar a la fi de desembre de 1994. Quin pes tenen les reserves acumulades en divises dels EUA, el Japó, Alemanya, França, Itàlia, el Regne Unit i el Canadà –els set països més rics del món– davant la dissuasiva força financera dels fons d'inversió privats, en la seua major part anglosaxons o japonesos? No gaire. Pensem, per exemple, que en el més important esforç financer de la història econòmica moderna en favor d'un país –en aquest cas Mèxic– els grans estats del planeta (entre ells els EUA), el BM i l'FMI van aconseguir reunir, entre tots, 50 mil milions de dòlars. Doncs bé, per si sols, els tres primers fons de pensions nord-americans (Fidelity Investments, Vanguard Group i Capital Research Management) controlen 500 mil milions de dòlars…

Els gerents d'aquests fons concentren a les seues mans un poder financer que no posseeix cap ministre d'economia ni cap governador del banc central del món. En un mercat que ha passat a ser instantani i universal, qualsevol desplaçament brutal d'aquests autèntics mamuts de les finances pot suposar la desestabilització econòmica de qualsevol país.

Els dirigents polítics de les principals potències del planeta, reunits amb les huit-centes cinquanta autoritats econòmiques més importants del món en el marc del Fòrum Internacional de Davos (Suïssa), van anunciar clarament fins a quin punt desconfiaven de la nova consigna de moda, «Tot el poder al mercat!», i quant temien a la potència sobrehumana d'aqueixos gerents de fons. La seua fabulosa riquesa, sovint a l'abric dels paradisos fiscals, s'ha alliberat totalment dels governs, i ells actuen a pler en el ciberespai de les geofinanzas. Aquest construeix una espècie de nova frontera, un nou territori del qual depén la sort de bona part del món. Sense contracte social. Sense sancions. Sense llei. Excepte les que estableixen al seu lliure arbitri els protagonistes. Per al seu major profit.

En tals circumstàncies, és d'estranyar que, especialment als EUA, el desigual repartiment de la riquesa continue agreujant-se? I que l'1% de la població més acabalada controle aproximadament el 40% de la riquesa nacional, és a dir dues vegades més que al Regne Unit, el país menys igualitari d'Europa Occidental?

«Els mercats voten tots els dies –opina George Soros, financer multimilionari–, obliguen els governs a adoptar mesures impopulars, per descomptat, però indispensables. Són els mercats els que posseeixen el sentit de l'estat». Al que Raymond Barre, antic primer ministre francés, gran defensor del liberalisme econòmic, respon: «Dedicidamente, ja no podem deixar el món en mans d'un hatajo d'irresponsables treintañeros que no pensen més que a guanyar diners». El Sr. Barre considera que el sistema financer internacional no posseeix els mitjans institucionals necessaris per a fer front als desafiaments de la mundialització i obertura general dels mercats. Fet que també constata Boutros-*Gahli, secretari general de l'ONU: «El poder mundial escapa en gran manera als estats. La mundialització implica el sorgiment de nous poders que transcendeixen les estructurals estatals».

Entre aquests nous poders, el dels mitjans de comunicació de masses se'ns mostra com un dels més poderosos i temuts. La conquesta d'audiències massives a escala planetària desencadena batalles homèriques. Alguns grups industrials s'han enredat en una guerra a mort pel control dels recursos de les societats multimèdia i de les autopistes d'informació que, segons Albert Gore, vicepresident dels EUA, «representen per als EUA hui el que va representar la infraestructura del transport per carretera a mitjan segle XX».

Per primera vegada en la història del món s'envien missatges (notícies i cançons) ininterrompudament a tot el planeta, a través de les cadenes de televisió enllaçades via satèl·lit. Actualment existeixen dues cadenes planetàries (CNN i MTV); demà seran desenes. I revolucionaran costums i cultures, idees i debats. «Grups més poderosos que els estats –constantan dos assagistes francesos– saquegen un dels béns més preuats per la democràcia: la informació. Imposaran la seua llei en el món sencer, o inauguraran una nova era de llibertat per al ciutadà?».

Cap d'aquests autèntics amos del món han sotmés els seus projectes al sufragi universal. La democràcia no està feta per a ells. Estan per damunt d'aquestes interminables discussions en les quals conceptes com el bé públic, el benestar social, la llibertat i la igualtat encara tenen sentit. No tenen temps que perdre. Els seus diners, els seus productes i les seues idees travessen sense obstacles les fronteres d'un mercat mundialitzat.

Als seus peus, el poder polític és simplement el tercer poder. El primer és l'econòmic, després dels mitjans de comunicació. Quan es posseeix els dos –com Silvio Berluscone a Itàlia– aconseguir el poder polític no és sinó una mera formalitat.