El llibre és resultat de la col•laboració del Magnànim amb l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana dirigit per Vicent Josep Escartí. El disseny de la col•lecció és de Félix Bella i el de la coberta correspon a Juan Nava.
“El teatre valencià (1845-1945)”destaca a les actrius, gairebé oblidades, com a trencadores de l’ordre social patriarcal
El teatre valencià(1845-1945). La rellevància de les actriusés una història del teatre en valencià des dels primers sainets fins a la prohibició franquista que acaba d’editar laInstitució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, dins de la col•lecció Estudis Universitaris (el número 186) escrit pel filòleg gandienc i professor de valenciàGabriel Garcia Frasquet.
Del gran impacte del teatre en valencià al tall cultural abrupte del franquisme
A través del llibre El teatre valencià (1845-1945). La rellevància de les actrius, Garcia Frasquet explica com van proliferar l’organització de companyies dramàtiques o líriques al llarg del segle XIX gràcies a la consolidació de la burgesia com a classe dominant i la construcció dels primers teatres a les ciutats i altres poblacions com a resposta al temps d’oci que necessitava omplir. No debades, el 1832 fou inaugurat el Teatre Principal de València. Així mateix, analitza des de l’estrena dels primers sainets fins a la prohibició tàcita franquista, que suposà un tall cultural abrupte.
A més, s’hi analitzen, d’una banda, la singularitat de l’ofici d’actriu, que era encara una ocupació excepcional que trencava encara l’ordre social establert del patriarcat,ja que era un treball on s’exposaven públicamenti permetia evidenciar el talent i la creativitat de moltes dones les quals, a més, van començar a compartir protagonisme amb els companys masculins,des de les capdavanteres Amàlia Mondéjar (la primera gran figura del teatre valencià), Maria Agostí, Loreto Bru o Antònia Colom fins a les importants actrius de la Segona República als escenaris d’Alacant, Castelló, València i, també, Barcelona.Elles, esporàdicament o amb major regularitat, col•laboraren decisivament a l’èxit i la dignificació d’un teatre en valencià que, més enllà deles diglòssiques peces bilingües, també oferí sarsueles, revistes, drames o comèdies de major volada.
D’altra banda, gràcies a la incorporació dels nous espectadors, el teatre, que s’havia representat exclusivament en castellà durant els segles anteriors, va començar a oferir algunes peces valencianes com ara les obres primerenques de Bernat i Baldoví, Garcia Parreño i Rafael M. Liern. Cal destacar el gran impacte cultural que va obtenir, ja que omplien sales de més de mil butaques amb regularitat i, en paraules de G. Frasquet, que “cohesionava culturalment els valencians de cap a punta del territori”.
Gabriel Garcia Frasquet (Gandia, 1953) és doctor en Filologia Catalana i catedràtic d’ensenyament secundari. Fou director del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell (1995-2012).Entre la seua obra, destaquen els llibres Catàleg de la premsa comarcal. La Safor (1880-1982), Vocabulari del joc de pilota (en col•laboració amb F. Llopis), L’educació a la Safor: des de la desaparició de la Universitat de Gandia fins a la Segona República, Els bans de Gandia (1830-1874), Sermons satírics, violes d’or i capellans i poetes (la Safor 1900-1936), El teatre al País Valencià: el cas de la Safor (1800-1936), Literatura i societat a la comarca de la Safor (1833-1936), El teatre Serrano de Gandia (en col•laboració amb J.E. Gonga), i Miramar, l’espai viscut. Els noms de lloc, el parlar i la cultura popular. També ha editat i estudiat obres teatrals i narratives inèdites d’autors com Gaietà Salelles, Josep Felis, Antoni i Francesc Richart Iñigo, Rafael Bigné i Josep Mascarell i Gosp.
Cap comentari :