En l'estiu de 2020 l'art urbà entrava en el MuVIM i ho feia en un lloc preeminent donant la benvinguda a tots els visitants. Vinz, La Nena, Xelon o Barbyturikills han passat pel Muro del MuVIM que ara ocupa Disneylexia. Fidel a esta línia, com a museu compromés amb l'expressió artística de l'art urbà, l’espai cultural de la Diputació de València fa un pas més dedicant la Sala Parpalló a l'obra de la muralista argentina Tamara Djurovic, més coneguda com Hyuro, qui ens va deixar al novembre de 2020.
“Una de les poques dones que va poder obrir-se camí en el muralisme internacional, un terreny masculinitzat i poc accessible per a les dones”, assenyala Gloria Tello, diputada del MuVIM, a l'hora de parlar de Hyuro. Un territori difícil en el qual a penes unes quantes dones han aconseguit entrar; l'artista argentina ho va fer, traçant un camí personal molt sòlid i una línia de treball que li ha portat a ser considerada per molts com una de les figures imprescindibles de l'escena de l'art urbà mundial.
En els seus murals trobem dones invisibles, treballadores, mestresses de casa, mares que lluiten cada dia i que Hyuro visibilitza en escenes senzilles però que significaven molt. “El seu treball és al mateix temps íntim i personal, com a públic i polític. Això li ha portat a desenvolupar un discurs i un llenguatge necessàriament compromesos”, indica Amador Griñó, cap d'exposicions del MuVIM.
Personatges sense rostre, només siluetes, vestits... Potser un recurs perquè l'espectador s'apropie d'estes històries, les pose rostre i empatitze amb el missatge. I és que les persones que veiem en les seues parets no són ningú i som cadascun de nosaltres... “Hyuro no va pintar el carrer; va parlar amb el carrer. Va dialogar amb tot allò que ens envolta i que normalment ni comprenem. Ens va proposar una conversa amb nosaltres mateixos a través del que confessava en els seus dibuixos”, explica el comissari de la mostra, Juan Luis Toboso.
Argentina de naixement, Hyuro va recórrer el món amb la seua obra però va passar ací a València gran part de la seua vida, ciutat que va prendre com el seu llenç predilecte. Una narradora d'històries i activista al mateix temps i que ens parla, a través dels seus murals, del patriarcat, de la llibertat, de la lluita per la supervivència, de la immigració i dels conflictes que més afligixen a la societat.
“El seu treball és íntim i molt personal; el seu univers, inquietant i seductor. El seu llenguatge sincer i pròxim. El seu cap són les seues mans i la seua pintura és un regal per als carrers de la ciutat”, belles paraules amb les quals Escif la descriu. Entre els seus murs més icònics, el que va pintar en el barri de La Punta en 2018 en el qual una dona amb el rostre tapat defensa a colp de tomaca l'horta amenaçada per l'especulació urbanística, o l'homenatge que va rendir en El Cabanyal a l'activista i teòrica de l'urbanisme Jane Jacobs.
Dibuixos, cartells, serigrafies, quaderns i llibretes, registres fotogràfics i audiovisuals de les seues intervencions en l'espai públic i moltes de les seues idees inèdites conformen l'exposició ‘Exercicis per a desarmar el món’, que pot visitar-se a la Sala Parpalló del MuVIM del 14 d'octubre al 4 de desembre.
Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Cap comentari :