No obstant això, tal com va descobrir un grup d'investigadors de la universitat de Geòrgia, la biosfera no és tan fina: l'aire a deu mil metres d'altura està replet de bacteris vius, fins a un 20% del que abans es pensava que era pols atmosfèrica en realitat són éssers vius en suspensió.
En la mar ocorre una cosa semblant. No sols el volum d'aigua dels oceans està ple de virus i bacteris, sinó que els sediments oceànics més profunds, a diversos centenars de metres sota el fons marí, estan també replets de microorganismes vius.
Tornem a l'aire. A més d'en els sòls, en la superfície de les plantes o en el nostre tub digestiu, existeix de manera permanent un núvol de microorganismes al nostre al voltant, que comença a l'altura del sòl i acaba molt per damunt del cim de l'Everest.
Els bacteris que fan ploure
Hi ha un fet poc conegut d'aquests bacteris que suren en l'atmosfera i és que exerceixen un paper fonamental en la formació de la pluja, ja que actuen com a diminuts nuclis de cristal·lització de gel a gran altitud. Aquests cristalls de gel es transformen en flocs de neu, en calamarsa o en pluja. Moltes d'aquests bacteris "faedors de pluja" són en realitat patògens vegetals, és a dir, produeixen malalties en les plantes, i només es troben en l'atmosfera de manera transitòria.
La principal espècie d'aquests bacteris és Pseudomonas syringae. Aquest microorganisme té una proteïna en la seua superfície amb una gran afinitat per l'aigua, que facilita la formació de cristalls de gel a temperatures no massa baixes. Aquesta particularitat li permet aliar-se amb el fred per a danyar a la planta congelant-li les fulles per a, a continuació, infectar-la.
El vent i els corrents d'aire ascendents arrosseguen a moltes d'aquests bacteris des de les plantes fins a zones relativament altes de l'atmosfera, on la seua capacitat per a generar diminuts cristalls de gel els permet tornar al sòl en forma de pluja o neu.
És fascinant pensar que aquesta capacitat per a formar cristalls de gel per part dels bacteris patògens de plantes és adaptativa, és a dir, ha sigut fixada mitjançant selecció natural. És una espècie de sistema de seguretat que permet als bacteris, quan són arrossegades pel vent fins pràcticament l'estratosfera, tornar a la superfície, on poden tornar a infectar plantes, tancant-se així un sorprenent cicle vital, que passa –literalment– pels núvols.
Un viatge d'anada i volta a 15 km d'altura
La pluja, però també la sedimentació (és a dir, el "posat" per gravetat) és responsable de la volta a la Terra de milions de bacteris i bilions de virus que cauen del cel cada dia, en cada metre quadrat del nostre planeta.
La immensa majoria dels microorganismes que componen aquesta "dutxa microbiana" són innocus per als humans, però és pràcticament segur que, almenys alguns dels patògens que ens afecten, poden transportar-se a grans distàncies a través d'un gran salt de fins a 15 km d'altura i diversos dies de duració.
La presència de microorganismes en l'atmosfera, la seua implicació en el clima o en la transmissió de malalties a grans distàncies és un camp d'estudi fascinant que a penes està començant.
Convé tindre present que aquest tipus de processos, i altres encara per descobrir, han tingut lloc sens dubte des de fa milions d'anys, i probablement amb un paper en general molt positiu, com és evident en el cas de la pluja.
L'aroma (bacterià) de la pluja
Els bacteris de l'aire no estan només darrere de la infecció de les plantes. Una de les seues contribucions és l'aroma de pluja, aqueix perfum tan agradable que emana de la terra amb les primeres gotes d'una tempesta i que té un nom evocador: petricor.
El petricor és una mescla complexa de compostos volàtils, el principal dels quals és la geosmina, una molècula terpènica produïda per bacteris. En concret, la geosmina la produeixen cianobacterias i actinomicetos, especialment els pertanyents al gènere Streptomyces.
Els Streptomyces produeixen aquesta molècula per a atraure als insectes, que s'alimenten d'aquests microorganismes però també, de pas, disseminen les seues espores. L'olor a geosmina que produeixen els bacteris de les aigües estancades atrau no sols als insectes, sinó també als camells que la identifiquen –com nosaltres– com l'"olor de l'aigua".
Així que, davant el bell espectacle d'una tempesta estival, no està de més recordar que, amb la pluja, arriben de tornada a la superfície del nostre planeta milions de microorganismes que venen de molt lluny, i que, en impactar contra el sòl sec, catapulten fins a la nostra pituïtària les delicioses aromes d'altres bacteris menys viatgers.
The Conversation
Manuel Porcar r
Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Cap comentari :