Posar ordre a la Web
El 1999, Larry i Sergei, en col·laboració amb dos investigadors més, van publicar un article que forma part de la història de la tecnologia: The PageRank Citation Ranking: Bringing Order to the Web. En aquest article descrivien PageRank, un mètode per qualificar pàgines web de manera objectiva i mecànica, atenent amb eficàcia l'interès humà i l'atenció que hi dedica.
La seva proposta era una nova manera d'ordenar la informació. Essencialment aquesta és la base del treball d'un cercador: recórrer totes les pàgines web per recopilar la informació existent; modelar-la i, finalment,
mostrar els enllaços a les pàgines que més s'acosten a la nostra consulta. Però PageRank va incloure un element clau, diferent de la resta de motors de cerca en desenvolupament, i que el va situar primer a la carrera.
La clau: les fonts denllaç de les pàgines
La novetat de PageRank és la manera com ordena, com tria el primer que ofereix. L'algoritme pondera a la puntuació la importància de les fonts que enllacen cada pàgina. Això va ser llavors, a la primera dècada del segle, un ¡Eureka!, una idea clau que va encendre el motor de la màquina Google.
Per exemple, si la pàgina conté informació sobre universitats, serà més important si una altra universitat, com pot ser www.deusto.es, l'enllaça des del web que si l'enllaça un taller de mecànica. Però si la informació és sobre mecànica, millor si l'enllacen els tallers (i com més millor).
Fins aleshores, la tasca d'ordenar i de prioritzar tanta informació requeria una gran quantitat de temps i recursos informàtics. Google va abaratir tant aquests costos i va aconseguir tanta eficàcia en el procés, que les empreses el van acollir amb catifa vermella.
L'empenta de Google a les grans empreses tecnològiques
Al seu llibre Gràcies per arribar tard…, el periodista Thomas L. Friedman destaca dos articles científics que analitzen com el desenvolupament aconseguit per Google va ser la base que va permetre l'enlairament de diverses de les empreses tecnològiques capdavanteres que avui dirigeixen els més rics del món.
Els científics destacaven que Google permetia processar grans quantitats de dades en diversos ordinadors de forma simultània(MapReduce: Simplified Data Processing on Large Clusters) i que els fitxers, tot i estar dispersos en molts servidors diferents, es podien veure com si estiguessin en un únic ordinador .
Què vol dir això? Significa hipereficàcia i estalvi, un canvi transformador en la manera de treballar amb grans volums d'informació.
La revolució que va suposar Google: ordenar la informació del món
A l'era pre-Google, la tendència era processar la informació en grans servidors, que aconseguien el seu límit ràpidament. Per molt gran que fos un processador, en un moment donat es satisfeia. Google, per contra, és virtualment infinit.
Permet ordenar i emmagatzemar informació a ordinadors corrents connectats a la xarxa, que funciona com un únic ordinador. Aquest va ser un Eureka! més, el que va conquistar les empreses natives d'internet i les va catapultar amb un objectiu ambiciós: "organitzar la informació del món i fer-la accessible i útil per a tots els usuaris".
Pas a pas, empresa a empresa, usuari a usuari, tots van ser escollint Google. I van arribar els diners a dojo
El negoci es va enlairar definitivament quan Google va trobar una manera de monetitzar tota la informació emmagatzemada a través dels anuncis. Tot i que no era la seva idea inicial, atès el creixement que estaven vivint i la necessitat de finançament, l'any 2000 van crear Google Adwords, ara Google Ads.
Aquesta plataforma permet, a través d'un sistema de subhastes en temps real, mostrar publicitat personalitzada a cada usuari en funció de la informació que se'n té. El sistema, entre altres accions, ha fet que si Google fos un estat tindria més diners que quaranta països africans junts.
La cara fosca de tant poder
Però la màquina presenta problemes. Per ser el més efectiva possible, el seguiment de les accions que realitza l'usuari ha de ser molt alt, i això mina un dret fonamental, la privadesa (encara que Google argumenta que les dades no surten de l'empresa).
Google, a més, és jutge i part a tota la cadena.
Té a les mans el sistema operatiu mòbil més utilitzat del món (Android), el navegador web més utilitzat, una gran xarxa d'anunciants i la clau de la porta d'entrada a internet: el cercador.
Avui el debat no se centra només en allò que Google suposa com a algorisme, quant a optimització del rendiment i eficàcia. També a l'ètica i als drets fonamentals.
Si no és a Google, no existeix
El cercador ofereix a priori els resultats que millor encaixen amb les expectatives dels usuaris, però no han de ser objectivament millors que les que no apareixen a Google. Així, l'única informació que compta és la que el cercador ha triat. La resta no existeix.
Google és al centre de l'explosió del procés de captura d'informació, atrau els millors professionals de diferents àmbits, no només tecnològics. L'usuari s'ha acostumat als resultats que dóna Google i no en busca més. Si alguna cosa no és a Google, definitivament no existeix, o no importa si existeix.
Com deia el meu professor de doctorat,
hi havia propostes molt millors a la literatura científica per crear algoritmes de cercadors. Tot i això, Google ha guanyat amb distància la carrera del segle.
Profesor Universitario asistente especializado en ciberseguridad e inteligencia artificial., Universidad de Deusto
Crónica CT * Creative Commons
.jpg){kind=link}
Cap comentari :