I després dels incendis, matolls: com recuperar els boscos i fer-los més resistents al foc

Europa està sumida en una de les pitjors sequeres registrades fins hui mentre els incendis s'acarnissen amb els seus afeblits boscos.

Els matolls conformen l'ecosistema antròpic per excel·lència en el sud del continent (encara que alguns puguen ser naturals). Van ser forjats amb el foc que renovava la pastura per a la Mesta, amb la sobreexplotació en tractar de sostindre a un imperi naval o amb els interessos de la propietat privada en les desamortitzacions, segons el país.

Encara que aquesta tendència s'ha revertit en les últimes dècades i la superfície forestal ha augmentat, la sequera i els incendis incrementen el potencial per a un nou episodi de desforestació i matorralización generalitzada.

Aquests ecosistemes poden ser font de biodiversitat, però la matorralización és reconeguda com una de les principals amenaces per a l'amortiment climàtic que ens aporten els boscos, des de l'Amazones fins al Mediterrani. No sols disminueix l'assimilació de carboni en els matolls, sinó que també ho fa la pluja en zones d'influència convectiva i s'altera el balanç energètic, amplificant el canvi climàtic.

Com podem evitar la desforestació ara que hem entrat en l'era dels megaincendios?

Restauracions que miren al passat

En primer lloc, hem d'aclarir quin tipus de bosc volem restaurar: l'ecosistema d'abans de l'incendi o un adaptat al clima futur? I, de triar això últim, a quin futur? Al de l'any 2050, 2100 o a un altre encara més llunyà?

La restauració forestal sempre ha mirat arrere: buscava establir el tipus de bosc més madur que fora possible, sobre la base del sòl disponible i al clima passat. La pròpia paraula restaurar indica recuperar o tornar a posar en l'estat que abans tenia.

Però en un escenari de clima canviant, la reencarnació melancòlica d'un passat que no tornarà manca de sentit. Tampoc ho té tornar a crear els ecosistemes que ens han portat a la situació actual. Què podem fer llavors?

Repoblar o no repoblar?

Els incendis porten 420 milions d'anys en la Terra i la majoria de les espècies aconsegueixen sobreviure en el règim d'incendis al qual estan adaptades.

A vegades, la repoblació serà una necessitat urgent. Per exemple, quan s'ha cremat un bosc que està en la capçalera d'una conca, en zones amb processos erosius importants i on hi haja problemes de corriments de terres o de torrencialidad.

Però quan no hi haja urgència, convé donar una oportunitat a la regeneració natural i esperar uns anys abans d'actuar.

Espècies resistents al clima futur

S'ha discutit molt de sobre si les repoblacions han de ser amb espècies autòctones o foranes. Sota un escenari de canvi climàtic aquest debat manca de sentit. Si plantem les espècies adaptades al clima del passat, correm el risc que muiren en unes poques dècades. Per tant, haurem de seleccionar les plantes adaptades al clima per vindre, que poden ser espècies que actualment no cresquen en aqueix lloc, sinó en un altre més calorós.

Per a això, disposem de tres opcions diferents. En primer lloc, haurem de tirar mà de la variació intraespecífica. Això és, per a aquelles espècies de distribució àmplia, com ho són la majoria d'arbres, podem seleccionar aquelles que procedisquen d'una localitat més calorosa.

En segon lloc, ens podem plantejar la substitució d'espècies, com el carballo per l'alzina, per exemple. Aquest procés es coneix com a migració assistida.

Les plantacions amb espècies foranes, com els eucaliptus, també són una opció adequada per a la restauració de zones agrícoles i erms, ja que, a part d'aportar un cert rendiment econòmic que afavoreix a l'estabilització de la població rural, s'augmenta la fixació de carboni i es millora la qualitat dels sòls. Així es desprén de les conclusions del major estudi global realitzat fins hui.

Les repoblacions amb eucaliptus també poden servir de plantes nodrisses. Això és, aporten ombra i milloren les condicions edàfiques per a la regeneració d'arbres característics de estadíos madurs que són més exigents que el frugal arbre australià. La literatura ecològica porta temps demanant que deixem de demonitzar als eucaliptus i cal recordar que, en contra de l'opinió popular, aquests boscos no cremen més que altres tipus de vegetació.

En tercer lloc, podem plantejar-nos l'ús d'arbres transgènics, que vagen a suportar millor l'aridesa. En el nostre laboratori, per exemple, hem desenvolupat varietats de xop que resisteixen millor la sequera i la salinitat sota condicions d'escassa fertilitat.

Els transgènics s'han criticat perquè poden contaminar el pol·len dels arbres no modificats genèticament. Però els que hem desenvolupat són estèrils, per la qual cosa són totalment segurs des d'un punt de vista ecològic. Per desgràcia, la legislació actual està a anys llum de la ciència i encara no permet aquest tipus d'actuacions, almenys a Europa.

Gestionar la regeneració (natural o artificial)

Fins i tot quan apostem per la regeneració natural, ens enfrontem al mateix dilema del clima futur. Després del terrible incendi de Guadalajara (Espanya) en 2005, per exemple, els roures, que són capaços de rebrotar, es van recuperar abans que els pins, que manquen d'aqueixa facultat.

Si un incendi es torna a produir, és probable que els pins s'extingisquen de la zona, ja que no són capaces de suportar múltiples incendis, però el roure sobreviurà. Ara bé, els models ens indiquen que la calor i la sequera que hi haurà en aqueixa zona en unes dècades estarà més enllà del límit tolerable per als roures que, en conseqüència, sucumbiran enfront d'aquestes condicions.

Els incendis recurrents s'emportaran per davant als pins i el canvi climàtic als roures en zones com la de l'incendi de Guadalajara (encara que l'exemple és extensible a altres zones). Per tant, haurem de dur a terme diferents actuacions de gestió per a preparar aqueix bosc davant el clima futur: actuacions de reducció de combustible com les cremes prescrites perquè els incendis siguen menys nocius, clares per a disminuir la competència entre arbres i, si fora necessari, plantacions seguint alguna de les tres opcions abans plantejades.

Quan decidim repoblar hem de tindre clar que és com tindre un fill: un compromís que s'estableix durant molts anys i al qual haurem de mantindre i assignar recursos econòmics durant 20 anys, o més, per a assegurar el seu correcte desenvolupament. Plantar un bosc i oblidar-se d'ell és com no tornar a preocupar-se del xiquet: pot comprometre el seu futur. En el cas de les repoblacions, perquè estarem plantant els focs del futur: acabaran cremant en incendis d'alta intensitat a causa de l'elevada càrrega de combustible.

Actualment, vivim d'esquena al canvi climàtic. No estem preparant els nostres ecosistemes per a la sequera ni per al foc i, per tant, estem per la senda de la matorralización després dels megaincendios.

Víctor Resco de Dios , Fundación Velux y Comisión Europea.