Els trets diferencials || Article de Miquel Ruiz

Tinc els meus dubtes que si els ucraïnesos foren negres i de religió musulmana haurien rebut un tracte igual, ràpid, àgil i contundent.

Tot havent acabat de sopar, els meus amics i jo ens adreçàvem al barri del Carme del cap i casal per prendre una copa, o un parell. Depenia del grau diversió i les ganes que hi tinguérem. Solíem ser habituals d’un barri d’allò més acollir, integrador i amb un tarannà gens classista. Qualsevol dels pubs que hi havia en aquella època era un bon al·licient per entrar-hi i passar-hi unes quantes hores en bona companyia. En determinades hores hi havia gran quantitat de gent pel carrer i a l’interior dels locals. Fins i tot, a voltes calia esperar a la porta tot esperant l’eixida de clients per entrar-hi. En la majoria hi havia personal de seguretat a l’entrada que se n’encarregaven de la seguretat, d’evitar problemes i d’impedir l’accés a aquells que hi anaven amb intencions de buscar brega. Quan un dels meus acompanyants va intentar entrar-hi un membre de la seguretat li va barrar el pas. Era un d’aquells armaris d’alçada inacabable que li deia que no hi podria entrar. Mentre al seu costat la gent hi entrava i en sortia amb normalitat, el meu amic es va quedar sorprès. No entenia els motius. Aparentment, no hi havia una raó objectiva ni raonable. El porter de seguretat no ens hi va donar cap raó. Sols que no hi podia entrar. Fins i tot, recorde que el meu amic anava amb una jaqueta americana d’allò més elegant. Potser el “delicte” era el seu aspecte algerià. La seua nacionalitat era francesa però tenia la pell més obscura i potser al parer del membre de seguretat del local n’era un motiu suficient per prendre-hi la mesura. Li vam recriminar amb vehemència els fets. Ell, però, no hi va acceptar cap raó. Semblava clar que era una decisió, absolutament, racista. Després d’una estona, vam decidir marxar i continuar la nit en altres locals.  

Els fets descrits van ocórrer ja fa un bon grapat d’anys. La gravetat de l’episodi, però, era el suficientment greu perquè no els haja oblidat mai. La invasió d’Ucraïna per part de Rússia m’ha fet recordar amb nitidesa aquells execrables fets, fruit de la manca d’educació d’un porter de seguretat que no entenia més enllà de la realitat dels seus bíceps. Fet aïllat o habitual, el ben cert és que es tracta d’una realitat trista que, avui dia, continua com un dels ingredients que han de sofrir moltes persones en la seua vida quotidiana. Tanmateix, el tracte que des d’Europa hi ha envers els habitants ucraïnesos és un goig que demostra la solidaritat que hi ha d’haver sempre amb aquelles persones que ho passen pitjor. L’únic dubte que tinc és si eixes mostres d’ajut serien les mateixes si els ucraïnesos tingueren una pell de color més obscura o negra. Seria un bon termòmetre per copsar el grau d’acceptació de les persones, més enllà dels colors de la pell. El meu amic era francès de nacionalitat però d’origen magribí i de religió musulmana, dos estigmes que no es curen, malauradament, amb el pas del temps. Ans al contrari, s’intensifiquen. 

    Amb el procés d’acollida dels ucraïnesos es fa palesa la hipocresia d’Europa i la diferent postura en funció del país que pateix els problemes. Mentre amb el cas d’Ucraïna hi ha hagut una resposta ràpida i segura, amb tot un seguit de mesures administratives i econòmiques eficaces per ajudar-los, amb els països africans no hi ha el mateix tracte. Tinc els meus dubtes que si els ucraïnesos foren negres i de religió musulmana haurien rebut un tracte igual, ràpid, àgil i contundent. La política d’Europa respecte de l’Àfrica ha estat l’oblit històric, sols se n’han preocupat de colonitzar-la, treure’n els recursos minerals que hi ha amb abundància i mantindre un tracte neocolonial per assegurar-se’n la continuïtat de l’estatus quo, tot situant-hi dictadors al capdavant dels governs.  De persecucions polítiques, refugiats o demandes d’asil n’hi ha a dojo. Tot i això, sembla que hi ha ciutadans de primera i d’altres de segona. Europa sols se’n preocupa, de l’Àfrica, per assegurar-se’n els interessos econòmics que hi té.

    Si fem un repàs de les darreres notícies que s’han publicat als mitjans de comunicació en tindrem una amalgamada de tot el que succeeix al voltant de la qüestió del color de la pell a què faig referència. Les diferències pel que fa a l’actuació política i la seua possible incidència sobre l’opinió pública són essencials per poder entendre l’ecosistema social i polític actual. S’han habilitat zones d’antics hospitals per allotjar els ucraïnesos, les residències de la tercera edat han realitzat una recollida massiva de material per enviar-los a Ucraïna, s’han escomès línies especials per escolaritzar els menors i l’administració, també, s’ha compromès a pagar hores extres als metges per atendre l’arribada dels refugiats. Són algunes de les propostes que s’han posat, immediatament, en marxa a una gran majoria de les ciutats d’Espanya. Fins i tot, també s’ha facilitat el registre de les milers i milers de persones que fugen de la guerra a la cerca d’una vida millor i més agradable. Per descomptat, amb tot el dret i la comprensió del món. Només faltaria. Les situacions on les persones pateixen més problemes i inconvenients són les que, al capdavall, han de tindre una resposta més efectiva i coherent no sols dels poders polítics i de les administracions públiques sinó, especialment, de la societat civil. 

    Malauradament, al món hi ha hagut desenes, centenars i milers de conflictes que han sacsejat determinats països i regions que s’han traduït en un seguit de problemes socials, econòmics i polítics en zones pròximes. En un món tan globalitzat com el que vivim, actualment, és tan important el que succeeix en la borsa de Nova York o Tòquio com els problemes d’abastiment que puguen haver en un país africà o asiàtic amb una matèria primera. I és per això que les majors potències econòmiques i polítiques, unides i arrecerades amb determinades sigles, han de donar una resposta eficient per redreçar les anomalies que es pateixen en eixes zones. Si la resposta que hi ha hagut ara amb Ucraïna, coherent i lloable, s’haguera tingut amb el que ocorre habitualment en molts dels països de l’Àfrica, de ben segur que no hauria tantes i tantes injustícies. La fam, les guerres, els conflictes i les desigualtats es podrien reduir considerablement si hi haguera una major voluntat global. 

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

Escriu en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i ha estat com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia, Levante-emv i també a Crònica  Camp de Tùria