Ahir dimecres 6 d'abril va tindre lloc la inauguració de l'exposició a l'Ajuntament antic - carrer Major 12-, amb la presència de l'autora del llibre que recull la història d'aquestes 40 dones que cadascuna per si sola, va meréixer els comentaris l'explicació i el treball i projecte que realitzaven. Algunes fins i tot després de la república en l'exili també i, altres com Palmira Pérez Contel, que sent oriünda d'el Villar on va nàixer en 1916 va tornar allí en acabar la guerra i va ser també emprenedora explotant una empresa d'obtenció de caolí al Villar, tal vegada la primera en tot l'Estat. L'exposició quedarà oberta fins al 16 d'abril, de 18 a 20 hores carrer Major 12 - Bétera.
40 històries també de bandera
Va ser una experiència a la qual van assistir més de 30 persones i que van rebre cadascun dels detalls d'aquestes grans figures, moltes d'elles desconegudes. Encara que és cert, que entre totes la dones de les quals es va parlar estaven les figures molt conegudes de Federica Montseny i de Dolores Ibarruri, Maria Moliner, Maria Zambrano. Rosa Chacel i Victoria Zárate Zurita. Però moltes més, fins a comptabilitzar les 40 dones de bandera que Cristina Escrivá ha recuperat en el seu llibre després d'un llarg estudi i treball "de biblioteca". Un fil del qual va tirar per casualitat però que es va convertir "en un fil daurat" amb una gran quantitat d'experiències humanes de gran importància però no era el fonamental, tal com va explicar en parlar de Pérez Contel, o de Guillermina Medrano - mestra - o la de Justa Freire Méndez tan lligada als xiquets en ser pedagoga. Cada cartell aporta una xicoteta explicació de la seua història i el seu pas per la Residència.
L'exposició impulsada per l'Associació Cultura Institut Obrer i Esquerra Unida de Bétera aconsegueix el seu objectiu en fixar l'atenció en el contingut del llibre de Cristina Escrivá Móscardó: "La RESIDÈNCIA DE SENYORETES 1936-1939. L'etapa valenciana del grup femení de la residència d'estudiants". (València, ACIO, Generalitat Valenciana. Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, 447 pàgines).
L'objectiu de l'exposició, aconseguit sens dubte en aquest cas, és ressaltar a les 40 dones que durant el periode republicà tingueren visibilitat a la nostra ciutat (València) amb càrrecs de responsabilitat. Eren dones escriptores, polítiques, docents, artistes, etc. Per tant Dones úniques que van saber treballar per la igualtat. L'exposició arreplega la seua presència en la València que elles van respirar, van caminar, van riure i van plorar. Eren dones de cultura feminista, encara que moltes d'elles no es conssideraven feministes però que en la práctica ho eren. Una mirada amb perspectiva de gènere que dóna visibilitat a les dones oblidades. Totes elles, exemple de dignitat.
Recorden el que era la Residencia segons el llibre: "La Residència de Senyoretes constitueix una aportació valuosa i clarificadora de la vida d'unes dones que van encarnar uns esdeveniments i uns fets que van quedar relegats, oblidats i ocults per una doble raó: estaven inspirats per l'esperit de la República i els van exercir dones.
Van formar part d'aquesta història que no es coneixia i que Cristina Escrivá ens ha anat descobrint de manera clara i precisa. És la història de la lluita d'unes persones que van contribuir a mantindre els valors culturals i socials de la República, però, fonamentalment, és una història de dones que van florir i van aconseguir ser protagonistes de la mateixa amb les accions que van realitzar en una època que abasta des del primer terç del segle XX (Edat de Plata de la Ciència) fins a l'any 1939, final de la contesa que va assolar el país.
El llibre està dividit en cinc capítols, un índex onomàstic i una bibliografia. En el primer capítol l'autora aborda l'etapa històricament reconeguda de la Residència que inicia el seu recorregut amb la fundació de la Residència de Senyoretes, encomanada per la JAE al seu secretari José Castillejo en 1915 per a obrir la porta de l'accés a la cultura a les dones segons les idees que van inspirar a la Institució Lliure d'Ensenyament (1876), l'origen del qual es basa en els ideals d'una societat educativa diferent i alternativa a l'educació oficial i “aliena a tot esperit i interés de comunió religiosa, escola filosòfica o partit polític”. La Pedagoga María de Maeztu Whitney va ser la seua primera directora.
A partir d'eixe moment, les dones són les que formen, organitzen i gestionen tota la vida d e la Residencia: classes, conferències i intercanvis culturals amb altres països constitueixen aqueix dia a dia i és amb les biografies documentades d'aqueixes dones, amb el que Cristina consolida aqueix moment, reivindicant-les i donant-los visibilitat.
El començament de la guerra va fer que “…la Residència sentira la necessitat de fondre's al moviment renovador d'Espanya i posar tots els seus valors al servei de la República…”. El sentit del deure i la coherència amb els ideals que van gestar la Residència fa que aquestes dones s'implicaren i col·laboraren, cedint els locals per a acollir a la infància desvalguda i treballant en les tasques pràctiques que requeria la situació. Es constitueix un Comité presidit per Regina Lago, professora de brillant trajectòria, per a la gestió de la mateixa i María de Maeztu dimiteix al setembre d'aqueix any. La Residència de Senyoretes passa a ser Grup Femení de la Residència d'Estudiants.
És en eixos últims mesos quan es determina l'evacuació i eixida de Madrid cap a València d'aquest Grup Femení assignant a Esperanza González com a responsable de la mateixa i ocupant les instal·lacions de l'Hort de les Palmes, una finca agrícola situada a Paiporta (actualment Picanya) localitat pròxima a València. Allí van romandre fins a novembre de 1937 en què una part, va passar a l'edifici de la Casa de la Cultura, situat al carrer de la Pau, 42 de València. Les últimes residents van abandonar València el mateix dia que es va anunciar el final de la guerra. Totes dues instal·lacions existeixen en l'actualitat.
El capítol tres està dedicat a les associacions antifeixistes a moltes de les quals van pertànyer i van prestar la seua van col·laborar aquestes dones. Gabriela Abad Miró, la foto del qual il·lustra la portada és una digna representació d'elles: va ser dirigent de les Joventuts Comunistes del PC i de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). Responsable del Socors Roig Internacional de Madrid i Secretària del Comité d'Internament de Chateubriand (França). Va morir exiliada a Mèxic en 1941.
En els capítols dos i quatre del llibre és on la investigadora dona a conéixer l'etapa valenciana i ignorada de la Residència ja que oficialment va desaparéixer al començament de la guerra. En aquesta labor de reconstrucció, l'autora valora i contrasta com a investigadora rigorosa qualsevol detall: papers, diaris, factures, inventaris, documents gràfics i escrits, entrevistes…, a més d'una impressionant part gràfica, però una vegada mes és a les protagonistes d'aquesta història a les quals concedeix la dimensió que els correspon, indagant i donant a conéixer les seues biografies, algunes d'elles succintes perquè no existeixen moltes dades, però totes valuoses. És en aquestes biografies on reconeixem les seues implicacions amb els ideals antifeixistes i comunistes que les van obligar a exiliar-se a moltes d'elles, la seua solidaritat, la seua valentia, el seu interés per la cultura i com van reinventar l'educació com a arma de lluita.
Cristina Escrivá, ha fet justícia, reassignat esdeveniments, idees, persones i dignificant a aquestes dones. Donant vida, com ella mateixa escriu en una altra de les seues publicacions, a aquestes “dones plenes de somnis”.
Cap comentari :