La lògica de la supervivència ens diu que resulta necessari aprendre de tota crisi per tal de poder avançar. Sempre havíem sentit que això de les crisis al capitalisme era una circumstància cíclica, però darrerament els cicles semblen haver-se convertit en un contínuum en el qual no tenim ni un moment per agafar alé, com si fórem un hàmster que corre sense parar en una rodeta per a no anar enlloc.
Sense haver de fer la vista molt enrere trobem com l'Estat ha hagut d'intervindre en qüestions fonamentals per a la immensa majoria de la població; em referisc al preu de l'energia, els combustibles, els lloguers o, un poc més enllà, les mascaretes quan resultaven totalment necessàries per a cuidar-nos davant un virus que desconeixíem. I tot això, a pesar de la mala premsa que té a la nostra societat el fet que l'Estat limite els preus de qualsevol cosa. Ràpidament, no falten dogmàtics pseudoliberals per recordar-nos que el lliure mercat és el millor dels sistemes i que es regula tot sol... Malauradament, la ciutadania comprova dia a dia que això no és així.
Si una cosa ha quedat clara estos darrers anys és que aquella mà invisible del mercat de la qual ens parlava Smith és ben present i té poc d'invisible; mentre a molts ens resulta una mà que apreta fins a quasi ofegar, per a uns pocs acaba sent una mà que directament els omple les butxaques. Perquè, per desgràcia, al nostre país, igual que la mà visible del mercat, sempre ha estat present la figura del que algun il·lustre alcalde anomena «pillo». El «pillo» que adopta múltiples formes, des del consell d'administració d'algunes empreses que no tarden a demanar ajudes quan la cosa va malament, però que corren ràpidament a repartir dividends i salaris milionaris quan tornen a tindre beneficis, a la d'aquell que com bé diria el magistrat Bosch porta la pàtria a la cartera. «Pillos» com els que hem sabut que a Madrid s'omplien les butxaques transformant les mascaretes en vaixells, cases i cotxes de luxe amb el més clar dels desvergonyiments, fent negoci de la desesperació i la necessitat més imperiosa mentre morien centenars de persones cada dia. Realment, considere que emprar el terme «pillos» per referir-se a estos últims resulta descaradament benevolent en un país on la corrupció ha passat i continua passant una factura milionària pagada amb l'esforç de milions de persones honestes i treballadores.
Per tot això, és fonamental que l'Estat recupere la capacitat de decisió i gestió en sectors estratègics per garantir els drets i el benestar de les persones. Calen polítiques valentes, que redistribuïsquen la riquesa i traguen la mà invisible del mercat de la gola de la classe treballadora. És urgent ampliar de forma clara el parc d'habitatge públic, fomentar les empreses públiques d'energia i l'autoconsum, i establir formes de col·laboració publicoprivada que ajuden a dinamitzar l'economia, però que també revertisquen en la millora de les condicions de vida de la gent. Des d'Esquerra Unida, des d'Unides Podem, al Govern del Botànic, al Govern de l'Estat espanyol, fa temps que reivindiquem que estes polítiques valentes són l'únic camí per revertir l'espiral de precarietat que ens envolta i continuarem dient-ho amb força a les institucions, i al carrer.
Cap comentari :