Fins a la victòria final || Estefania Blanes

Què ha passat perquè una cosa que tenia un ample consens, com és la postura respecte al Sàhara Occidental, haja canviat després de 46 anys de lluita. Lluita d'un poble que un dia va ser envaït de manera il·legal, per una potència ocupant amb un mandatari autoritari que no respecta els drets humans. Amb una desigualtat de força militar, que va obligar a resistir i defensar-se amb pedres contra tancs. Que milers de persones van de fugir de les seues cases sense res i van haver de ser acollides com a refugiades pel país veí. Pot ser aquesta situació vos sone familiar, però no, no estic parlant d'Ucraïna. Aquests no tenen els cabells rossos i els ulls blaus, però portaven el seu DNI espanyol a les butxaques. Perquè l'empatia no es mesura per l'aparença física o el continent al qual pertany, amb açò no vull dir que no s'ajude amb tota la solidaritat i compromís a les persones que fugen de l'horror d'una guerra, sols que reflexionem i obrim la mirada. Un dia, en 1976, abandonàvem els que fins aleshores eren els nostres germans, les nostres compatriotes.

En 1975 es produeix la Marxa Verda, en la qual Marroc amb l'ajuda dels EUA envaeix el Sàhara Occidental, poc després a Madrid en signen els acords tripartits entre Marroc, Mauritània i Espanya, uns acords il·legals en els quals Espanya regala el Sàhara a aquests dos països. Aquests acords mai han sigut reconeguts i nombroses resolucions de l'ONU continuen considerant Espanya com a potència administradora d'un territori no autònom pendent de descolonitzar. Allò va portar a una guerra desigual i tremendament cruel (si és que alguna guerra no ho és) en què la població civil va ser atacada amb bombes napal i fòsfor blanc, mentre fugia.

En 1976 un jove candidat socialista, Felipe Gonzalez, res queda ja ni d'aquella joventut ni molt menys del socialisme d'aleshores, va pronunciar aquelles paraules «nuestro partido estará con vosotros hasta la victoria final» i així va ser, va complir les seues paraules, va estar amb ells fins a la victòria (la seua victòria electoral), a partir d'ahí va començar a vendre armes a Marroc, a signar acords de pesca que incloïen les aigües de Sàhara Occidental i ha acabat sent amic personal de Mohamed VI i abans del pare Hassan II,

El 2008 Jose Luis Rodriguez Zapatero ja va donar suport a la proposta marroquina de l'autonomia del Sàhara sota govern de Marroc. Encara que quan estava a l'oposició i en els seus programes electorals, fins i tot en els seus congressos, reclamava el referèndum d'autodeterminació del poble sahrauí.

Pedro Sánchez, 2022, de manera sobtada (o potser no hem sabut llegir els senyals) fa un gir de timó, sense cap mena de debat ni consens, no sols amb els socis de govern ni amb la resta de partits polítics, sinó amb la seua pròpia militància. A més, en un moment de conflictes internacionals i de la batalla energètica, que digueu-me mal pensada, però... enumeraré fets ocorreguts que no sé jo si alguna cosa tenen a veure, pot ser que siga cosa meua (l'ordre, és a mesura que em venen al cap sense ordre cronològic: els Estats Units reconeix la sobirania marroquina del Sàhara, es trenca l'alto el foc després de 29 anys, milers de persones són abocades a travessar la frontera amb Melilla, Brahim Gali (que disposa de nacionalitat espanyola) ve a Espanya a ser tractat per Covid, Sultana Jaya és violada i torturada reiteradament en els territoris ocupats, el monarca marroquí anuncia les seues intencions expansionistes a Ceuta, Melilla i Canàries, Putin inicia una guerra i deixa sense gas a mig Europa, Marroc amplia els límits de les seues aigües territorials cap a Espanya, Algèria tanca el subministrament de gas a Marroc, el tribunal europeu reconeix com a únic interlocutor vàlid per negociar els recursos del Sàhara Occidental al Front Polisario, TVE prohibeix als seus periodistes visitar els campaments de refugiats, EUA és el subministrador més gran de gas liquat a Europa, els acords de pesca d'Espanya amb Marroc en aigües sahrauís es consideren il·legals, Pedro Sánchez s'escriu cartes amb Mohamed IV que fins ara no coneixem si tenen resposta, la ministra d'exteriors és destituïda, Algèria mostra el seu malestar per la declaració del president del govern, el president del govern i el nou ministre anuncien que viatjaran a Marroc d'ací a poc temps... Així podria seguir, però per al còctel de hui, amb açò en tenim prou.

Ara falta veure si algú ens conta quins han estat els acords amb el règim marroquí, perquè ni el ministre ni el mateix president han dit quins compromisos i quina garantia de compliment tenim, perquè si la prova de confiança ha sigut filtrar a la premsa la carta de manera unilateral, malament comencem.

Però per molt que diga França, Alemanya, els Estats Units o Pedro Sánchez, ningú més que els i les sahrauís poden prendre la decisió d'acceptar l'autonomia marroquina, perquè les resolucions de l'ONU reconeixen el dret a la lliure determinació.

El PSOE veiem que no, però el poble espanyol estarà amb vosaltres fins a la victòria final.

Sàhara lliure!!!