Ja han passat || Antoni Llorente

Aquesta setmana s'ha materialitzat a l'estat espanyol l'entrada de l'extrema dreta en un govern, concretament al govern autonòmic de Castella i Lleó. Des de la seua aparició a les institucions allà per l'any 2018, el partit de l'odi s'havia mantingut al marge a l'hora de formar part dels executius, preferint condicionar els governs sense entrar-hi, com passa a Andalusia, Múrcia i Madrid. El canvi però marca una nova estratègia i suposa una amenaça per a la convivència i la protecció dels drets de bona part de la població.

Curiositats de la vida, així s'estrena el nou PP de Feijoo; caldria preguntar-li al nou líder encara no proclamat si aquest era el canvi de rumb que considerava que calia donar a un partit que porta anys blanquejant amb una sorprenent naturalitat l'extrema dreta i buscant arguments per obrir-li la porta a les institucions i els governs. Una decisió, la del pacte a Castella i Lleó, que ha estat criticada fins i tot per Donald Tusk, el cap del Partit Popular europeu i expresident del Consell Europeu. Molts sempre hem dit que la dreta espanyola, amb el seu solatge franquista, no era igual que l'europea, i aquesta setmana n'hem tingut una de les proves més evidents que es poden esperar. Mentre que a Europa se li bloqueja el pas a l'extrema dreta, a l'estat espanyol no sols s'accepta que formen part dels governs sinó que la dreta, que podríem anomenar «clàssica», bandeja desnortada sense saber com reaccionar davant un partit que va guanyant-li terreny i acaba sovint competint en les seues formes i contingut. No ve mal recordar aquella màxima que en forma d'avís per a navegants diu allò que «entre la còpia i l'original, la gent sempre acaba escollint l'original».

El partit de l'odi passa aquesta setmana de soltar soflames en qualsevol acte o discurs a poder escriure en un diari oficial. El canvi no és qualsevol cosa. S'ha fet amb una bona part d'un govern autonòmic, precisament eixes institucions que configuren un model d'Estat que sovint menysprea i titlla d'ineficients i innecessàries. En el punt de mira de la seua acció política, ni més ni menys que la majoria de la població: dones, immigrants, persones del col·lectiu LGTBI, mestres, servidores i servidors públics, en definitiva, tota aquella persona que no pense com ells.

Davant d'aquesta situació, només queda posar més encara en valor governs com el del Botànic, per la seua estabilitat i els avanços aconseguits els darrers set anys en drets socials, protecció, creació de riquesa i benestar per a les valencianes i valencians. Sens dubte, és imprescindible que tots els actors que en formem part prenguem bona nota, que siguem conscients del que hi ha en joc, evitant sorolls innecessaris, sense perdre de vista la rapidesa amb què es pot retrocedir en tot allò avançat des de l'any 2015. Un luxe que no ens podem permetre.