El peatge de la llibertat article de Miquel Ruiz

 En comptes de ser un contrapoder, els mitjans de comunicació han esdevingut una corretja de transmissió dels polítics, és a dir, l’únic aspecte que han de defugir sempre de la redacció d’una notícia

Escarxofat sobre el sofà del seu menjador, Pere obria un ull per vore i escoltar les notícies que es transmetien a la televisió. Era l’hora de dinar, però no tenia massa gana. La nit anterior s’havia gitat ben tard, després d’un sopar que es va perllongar mes enllà del que esperava. Els àpats preparats es van regar amb abundància de líquids i, per acabar, s’hi van servir gin-tònics i altres begudes alcohòliques ben carregades. Feia temps que no havia vist els seus amics de la infantesa i van aprofitar per posar-se al dia de moltes coses. La ressaca era, per tant, important. A més a més, per adobar-ho tot, les obres que el seu veí estava fent a la casa del costat havien mamprès més prompte del que es podia imaginar, tot i que era un dissabte, un dia de descans. Feia dies que pensava que, potser, fins i tot no tenia llicència per fer-les, però, no volia esbrinar-ho. Tant li feia. Havia dormit poques hores. S’havia pres les pastilles per a la depressió i l’ansietat que patia des de feia mesos. Els símptomes se li havien agreujat arran del confinament i l’Estat d’Alarma provocat per la pandèmia. Res que no s’haguera convertit en quelcom habitual. Una simple visita rutinària al metge de capçalera havia estat suficient per detectar que alguna cosa no funcionava bé al seu cos i a la seua ment. Fins i tot, alguns familiars li havien recomanat, mesos abans, que acudira a algun especialista. Estava irascible i amb canvis d’humor evidents. A més a més, a la feina havia tingut problemes, no sols amb els caps de redacció que sempre demanen el màxim sinó també amb la resta dels companys. En un món com el periodisme cal tindre sempre la ment d’allò més clara i lúcida. No s’hi val a badar. Els problemes que se’n podrien derivar assolirien quotes molt greus i afectar la seua credibilitat, un dels actius irrenunciables d’un periodista. El forn no és per a orgues en un món tan competitiu i amb una crisi econòmica tan greu com la que es viu des de fa temps. Feia temps que temia por que, a més a més, el pogueren despatxar en un d’eixos expedients de regulació d’ocupació indecents. Sabia de bones fonts que el diari rebia diners del govern, entre subvencions, ajudes i préstecs bancaris aconseguits gràcies a algun mitjancer polític. 

Mentre s’hi servia un suc de taronja i un tros de pa amb pernil, fullejava uns articles del diari que tenia sobre la taula. Li agradava guardar retalls d’escrits i notícies interessants per fer-ne una lectura detinguda més endavant. Va parar atenció en un article que en parlava sobre la llibertat d’expressió a Bielorússia, on dos periodistes havien estat detingudes en un apartament des del qual havien enregistrat les protestes que havien tingut lloc als carrers principals de Minsk per la mort anterior d’un manifestant. Fins i tot, havien estat condemnades a dos anys de presó per haver-ne informat sobre els successos esmentats en directe. Eixe havia estat el seu greu delicte, haver estat mitjanceres entre la realitat i l’opinió pública, és a dir, acomplir la tasca que un periodista té encomanada. Sembla que la Fiscalia d’aquell país les acusa d’haver-ne instigat els manifestants amb les seues retransmissions. El nostre amic Pere no s’ho podia imaginar, que un periodista puga rebre una condemna per portar a terme l’encàrrec que té marcat d’ençà que decideix enfilar la seua carrera professional per unes contrades determinades. S’imaginava si al nostre país el poder judicial tindria la capacitat per actuar d’una forma semblant, tot i que si mirem algunes decisions dels darrers temps sí ho podrien demostrar així. 

Per descomptat, els òrgans judicials d’aquell país les va declarar culpables per haver organitzat actes i esdeveniments adreçats a alterar-ne l’ordre públic. Si tenim en compte que moltes de les democràcies occidentals més avançades no reconeixen el poder polític que hi ha a Bielorússia, per les sospites que sempre envolten el país sobre una suposada falsificació del vot, aleshores deduirem que res del que hi ocorre trenca, gens ni miqueta, amb tot el que s’hi cou en l’àmbit polític. Pere, però, continuava amb la incertesa que podria provocar actuacions semblants a fi de silenciar els mitjans de comunicació al nostre país. Des de feia temps, comentava amb els amics de redacció i amb altres companys de professió les incògnites que volen sobre els informadors. Amb uns polítics cada volta més interessats a introduir amb major força el seu missatge i uns mitjans afectats per la crisi enorme del compte de resultats, és a dir, amb més pèrdues que mai. Eixe escenari és un camp adobat perquè l’opinió pública estiga cada volta més mediatitzada pels polítics i els missatges que reben els electors potencials siguen més homogenis. La manca de pluralitat i diversitat, per descomptat, ens mena a una societat més cofoia amb tot, menys crítica i més acostumada a empassar-se qualsevol cosa. 

Mentre Pere continuava amb la seua lectura, jo no em vaig poder estar de recordar alguns dels successos, anècdotes i situacions que, al llarg de la vida, han esdevingut amb la mateixa naturalitat que, a continuació, han marxat. Un d’ells va ser aquella volta que vaig rebre a casa la visita d’uns empresaris del sector dels puticlubs pel delicte “tan gros” d’informar-ne de certes notícies que havien succeït al municipi. Jo hi vaig actuar amb la mateixa naturalitat que en qualsevol altra situació, és a dir, continuar amb la tasca del periodista que consisteix a traure a la llum pública tot allò que els puga interessar. Eixa és la fórmula que sempre s’ha de marcar un periodista a l’hora d’encarar qualsevol fet que puga ser objecte de convertir-se en notícia, tot i que alguns –o molts, segons el cas- puguen pensar el contrari. L’altra notícia té a vore amb la voluntat d’un determinat alcalde de fer servir els policies locals del seu poble com a transportistes. Encara recorde el moment. Mentre prenia un cafè en un local de Madrid -era un cap de setmana d’hivern que vaig aprofitar per visitar uns amics- em van cridar de la redacció del diari en què treballava per a dir-me que feia un momentet havien rebut els agents de policia d’un municipi de Camp de Túria. El més sorprenent, però, va ser quan em van dir que l’objectiu era portar-hi una demanda de rectificació sobre una notícia que havia escrit setmanes abans. No m’ho podia creure. Vaig pensar en les formes barroeres i rebutjables d’eixe alcalde d’utilitzar els policies com si foren els seus criats. A més a més, la notícia objecte de la demanda havia estat contrastada, com no podia ser-hi d’altra forma, amb les formes més escrupoloses possibles. 

L’única errada havia estat que no ho havia contrastat amb el propi alcalde sinó amb un regidor del seu mateix equip de govern. Això sembla que era el que més li havia molestat, més enllà de la certesa absoluta de la notícia publicada. Volia ser el protagonista principal i jo l’havia passat per alt. Eixos fets ens ajuden a entendre fins a quin punt els mitjans de comunicació són d’importants a la nostra societat i ens alerten sobre la tendència darrera d’un major control sobre el periodisme en general per part dels nostres polítics. Precisament, fa pocs dies parlava amb un alcalde sobre l’escassa separació que es veu als mitjans de comunicació pel que a la informació, a la propaganda política i a la publicitat. Cada volta més, la línia que les separa està més difuminada i la tendència, nogensmenys, és a potenciar-ne esta línia. 

Per descomptat, els polítics en són els més beneficiats perquè els seus missatges arriben com si foren informació estricta quan no deixen de ser un relat interessat i partidista d’una porció de la realitat. En comptes de ser un contrapoder, els mitjans de comunicació han esdevingut una corretja de transmissió dels polítics, és a dir, l’únic aspecte que han de defugir sempre de la redacció d’una notícia. No cal alliçonar en excés els treballadors d’un mitjà perquè sàpiguen perfectament el que han de fer en un moment determinat. Eixe alcalde s’havia queixat tot i que la tendència és d’allò més positiva per als seus interessos partidistes i individuals. En eixe moment, el nostre amic Pere havia caigut rodó sobre el sofà. No havia pogut suportar la temptació i s’havia endormiscat. Per davant, encara quedava tota la vesprada. El cap de setmana no havia fet sinó començar. 

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com