La dimissió en la política article de Miquel Ruiz

Un dels aspectes que no acaba de resoldre’s al món de la política és l’assumpció de les responsabilitats polítiques per part dels nostres dirigents. Com que no hi ha cap ordenament jurídic al respecte ni cap obligació, els polítics solen escapolir-se’n quan escolten des de la llunyania la paraula maleïda de “responsabilitat política”. Hom sol referir-se a la necessitat de deixar el seu càrrec sense cap ordre o sentència judicial. Quan senten a parlar d’eixa qüestió solen mirar a un altre costat. Solen burxar totes les excuses del món al bagul del records a fi de continuar la seua trajectòria política. No tenen cap problema a l’hora d’adduir-hi cap tipus de raó o argument. Ans al contrari, solen empassar-se qualsevol crítica aferrissada del seu adversari polític o de qualsevol mitjà de comunicació si amb això aconsegueix el seu propòsit inicial: seguir al capdavant del seu càrrec públic. Amb la pandèmia que estem patint des del març de l’any passat, hi ha hagut una certa minva de la crítica política en certes contrades amb l’afany que l’opinió pública hi veja una unió entre els uns i els altres. Tanmateix, amb l’entrada de l’any hi ha hagut una certa relaxació en certes actituds i aptituds a la classe política dirigent. En certs àmbits, és un goig albirar que encara hi ha decència moral i personal, tot i que no és la regla general. 

L’arribada de la vacuna, un dels paradigmes a l’hora de vore el llum al final del túnel, ha deixat actituds d’allò més rebutjables entre els polítics. Uns han volgut aprofitar-se’n que hi passaven sense adonar-se’n per vacunar-se, amb el vist i plau de les autoritats sanitàries en alguns casos. Altres sense cap embut a l’hora de rebre la beneïda vacuna. Fins i tot, hi ha hagut casos de representants públics que han rebut visites a casa en plena pandèmia per un bescanvi de regals d’aniversari per part de persones no convivents. Pocs dels al·ludits hi han presentat la corresponent dimissió o renúncia al càrrec. Han preferit justificar-s’hi abans que mamprendre la marxa a casa per fer un altra feina. Tot i que sembla que són bajanades, acostumats als casos de corrupció que hi ha hagut pertot arreu durant anys amb milers d’euros pel mig, caldria formular o confeccionar un catàleg ben explícit per resoldre eixes qüestions i evitar, així, les esbroncades fàtues entre uns i altres. 

Al capdavall, es tracta d’introduir al món de la política aspectes tan senzills com l’honradesa, l’honestedat o l’ètica personal en un àmbit d’allò més complicat com és la gestió pública. Als nostres polítics els costa molt haver de renunciar a certs aspectes del càrrec. D’aquells que s’han vacunat sense cap control o una prescripció mèdica, ben pocs han dimitit. No se’n van ni amb aigua calenta. Més enllà de la seua adscripció política, d’esquerres o de dretes, han tingut una mateixa resposta silenciosa al respecte. Al món de la política tan important és fiscalitzar allò que fa el dirigent com allò que no fa per deixadesa o per silenci. Fins i tot, en un cas com l’alcalde de Catarroja, de Compromís, que va ser denunciat pels policies del seu poble per haver rebut la visita d’uns amics a casa seua per felicitar-lo per un aniversari. Dos coses. De ben segur que el veí que va avisar la policia ho va fer ben conscient de la seua transcendència i la posterior filtració també té un rerefons de venjança. No hi tinc cap dubte. De la mateixa manera que tot no hauria ocorregut si, d’entrada, l’alcalde no haguera deixat entrar-hi ningú. Els fets tampoc no han provocat escletxes notables al pacte de govern entre Compromís i PSPV. Amb disculpes no hi ha prou a la política. Els nostres polítics han de tindre en compte que són un mirall públic. 

De la mateixa manera, m’ha sobtat els fets denunciats per l’oposició de Benaguasil arran del reconeixement per part d’un regidor del govern de la ciutat que la seua parella ha fet de mitjancera entre un fons israelià i l’ajuntament de la localitat amb la reactivació d’un pla urbanístic paralitzat des de fa anys per la crisi immobiliària i econòmica que vam viure fa dos lustres. Dos ingredients completen la cirereta del pastís i n’augmenten el morbo: el parentiu i un fons israelià, una figura econòmica i empresarial que des de fa uns anys està de moda. Al món de la política sempre cal tindre en compte que certes línies no s’han de travessar. Cal donar-hi les explicacions oportunes i, a continuació, assumir les responsabilitats. Finalment, no crec que hi passe res. Tot continuarà igual amb l’afany que d’ací unes setmanes o uns mesos la gent s’oblide i passe la pàgina. Estem acostumats a eixe tipus de situacions. Massa sovint ho han fet tots els polítics, més enllà dels partits de què es tracte. Els partits, precisament, no han sabut ficar-hi el límit i ara cadascú fa el que vol. No hi ha cap full de ruta a l’hora de decidir-ho. De dimissions, ben poques. Comptades en una mà. Com que els càrrecs són individuals, aleshores és ben difícil que se’ls puga traure d’un càrrec. 

Mentre uns polítics no volen marxar, ara ens hem assabentat que una dotzena de diputats autonòmics van guanyar, durant l’any 2019, més diners que el mateix president de la Generalitat. Alguna cosa no s’entén. Per càrrec i per responsabilitat, hauria d’haver-hi una congruència exacta. Cobren, fins i tot, més de 77.000 euros anuals. No està gens malament. En canvi, hi ha altres polítics que pensen que el seu treball es mesura més per la quantitat que per la qualitat. Fa uns mesos, vaig vore publicat un article que té molt a vore amb el treball que porten a terme els polítics, en este cas al Congrés dels Diputats. S'hi feia una relació molt completa i desglossada pel que fa a les intervencions i les iniciatives que els diputats i diputades, per la circumscripció provincial, han fet al llarg de tota la present legislatura. És un article que se sol fer molt a sovint, estès a més sobre les administracions locals, provincials o autonòmiques, perquè la gent del carrer en siga coneixedora de primera mà de la seua gestió. 

En tots els articles hi ha el cas d'un polític concret que destaca per sobre de la resta, amb un nombre de decisions exagerat i que costa de pair. Hi ha exemples de polítics que, fins i tot, han arribat a presentar-hi més de cinc-centes iniciatives, preguntes o intervencions. Altres quatre-centes i un altre grup entre dos-centes i tres-centes en total. En l'altra part de la balança hi apareixen els polítics que no arriben ni al centenar de propostes. En els grups polítics menuts hi ha menys membres i, per tant, hi ha menys feina a repartir i, per tant, eixos dirigents solen concentrar un nombre major d'iniciatives. També hi ha diferències pel que fa als partits de la l'oposició o dels que en formen part dels governs. Els primers solen tindre més intervencions perquè la seua funció és desgastar l'adversari polític i, per tant, amb més preguntes i iniciatives sembla que llueix més la seua feina. Contràriament, els partits que governen tenen sempre menys iniciatives visibles. 

Eixes dades em recorden als exàmens de l'època de la universitat, quan hom pensava que escriure un major nombre de fulls en una prova era sinònim d'èxit. Ans al contrari, moltes voltes el professor preferia poquet però ben fet que molt escrit però sense ordre ni trellat. La feina no es mesurava pel pes de l'escriptura. Quan he llegit eixe article sobre la feina dels polítics m'ha vingut el mateix pensament: un polític pot fer moltes iniciatives i la majoria estèrils per als interessos dels ciutadans. És millor fer les coses ben fetes. Les quantitats, moltes voltes, cal foragitar-les.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com