¿Quan acabarem de caure massivament de la figuera dels mites de la transició i de la construcció harmònica d'una democràcia modèlica i un estat del benestar triomfal sota l'ègida de la sacrosanta constitució i el vaixell insígnia d'un rei que regna però no governa –i s'embutxaca comissions milionàries, com tants altres amos i amets del corral, a l'alçada del càrrec, títols i drets hereditaris? ¿Hi ha encara algú que, honestament, puga defensar la continuïtat d'un estat que ha fet de la corrupció norma i substància adhesiva per al manteniment de la unitat a major glòria de la minoria que se'n beneficia i per a desgràcia de la majoria pencaire? ¿És un babau o un còmplice de la podridura, un xuclòcter encobert o servidor ben pagat, qui predica encara la reforma del règim des de dins sense haver de trencar un plat ni tallar un pèl corrupte ni fer neteja de res ni a fons? Què ha de passar, ens preguntem, perquè el que ens sembla obvi a alguns passe a domini públic i allà faça de la necessitat virtut i inspire col·lectivament les mesures oportunes? Si ja fa dècades que la careta del règim, gràcies als sàtrapes incompetents (però competitíssims defensant privilegis espuris) que la governen en alternança per deixar intacte l'intocable, va caure per mostrar l'autèntic rostre, ¿com és que l'únic canvi és anunciat per heralds de sabres i medalles i xerric de portes giratòries com una involució a les zones més fosques de la protodemocràcia? Però encara hi ha qui esgrimirà que la corrupció no és patrimoni de ningú, que creix arreu, com si no hi hagués organismes internacionals que en mesuren la gravetat i que solen situar Espanya en molt mal lloc i com si servís de res agafar-se al consol babau dels patiments generalitzats.
Ens fem aquestes preguntes (no tan) ingènues, conscients que el que veiem o ens és mostrat amb càlcul de comptagotes, no és més que la punta de l'iceberg. Mirem al nostre voltant i ens fa l'efecte que malgrat la insostenible descomposició d'un estat que sempre balla a la corda fluixa, no solament no passa res sinó que la substància adhesiva continua funcionant de meravella i que el nombre de patriotes que s'empassen a gust les mentides repetides vint-i-quatre hores al dia i la política de bombo i platerets augmenta exponencialment, al ritme de les tristes estanqueres de la submissió que pengen als balcons. Ara hi ha el rei emèrit (emèrit: quina amarga ironia!) preparant el seu exili de luxe i luxúria a la República Dominicana. És l'esperpent d'un monarca hereu d'una dictadura que es refugia en una república per salvar la pell i la corona que ara porta el fill, un tipus antipàtic que viu d'esquena als pobles contra els quals regna ben amistançat amb una dreta casposa que, en connivència amb el PSOE, passa el corró majoritari damunt qualsevol intent d'investigació i aplicació de les lleis d'un estat de dret.
Però potser tot això que veiem no és més que un miratge induït enmig d'un joc d'incertes ombres, el parany perquè quedem atrapats en noves normalitats impossibles. Quina vella normalitat és tenir encara presos, exiliats i represaliats polítics? Quina vella normalitat és no anul·lar la sentència d'un judici muntat sobre mentides de gent com el destituït (sense conseqüències penals ni efectes de cap tipus) Pérez de los Cobos? Quina normalitat és privar-los de llibertat i reparació? Quina normalitat és deixar impunes els apallissaments massius de ciutadans pacífics de l'1 d'octubre?
Potser en els substrats profunds de la societat hi ha moviments de plaques tectòniques invisibles que un dia faran sotsobrar l'estructura superficial que tan poderosa ens sembla encara. Les societats es mouen per l'impuls de les necessitats, els interessos, la consciència i la voluntat. Del fatalisme del no hi ha res a fer, encara hegemònic, hem d'avançar a la confiança que només les lluites organitzades, solidàries i compartides donen alguna opció per enfrontar el discurs trampós del tot va bé, del n'eixirem més forts i de la unitat de destí en la submissió d'aquells a qui, arrapats a interessos mesquins, poc els importa la corrupció sistèmica com a símptoma del mal més profund de la injustícia i la vulneració de drets i llibertats. I d'aquests mals endèmics plora i plorarà la criatura.
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions amb els nostres lectors, incorporant-se de tant en tant com a opinió convidada que reflecteix en el seu blog 'La Pedra i el Marge
Cap comentari :