20 anys les mateixes cares. Article de Miquel Ruiz

Em  comentava una amiga el que li va succeir fa uns mesos a la nostra comarca. Havia d’assistir a un acte social al qual l’havien convidada, en companyia d’altres persones més joves i inexpertes. Es va passar tot l’acte saludant a tort i a dret una munió important de personatges que hi havia, la majoria dels quals eren polítics, regidors, regidores, alcaldes, alcaldesses, assessors i tot un gruix semblant. Els seus acompanyants s’hi van quedar embadalits de la quantitat de gent que hi coneixia. En acabar l’acte va explicar als seus acompanyants que el problema és que, per diverses circumstàncies, fa anys va conèixer molts polítics i, actualment, molts d’ells romanen en els mateixos llocs o, fins i tot, alguns han canviat de cadira, però sempre pública. No hi ha hagut cap tipus de renovació, quasi dues dècades després. Si més no, és el gran i greu problema que afronta el món de la política des de fa anys i, especialment, pel que fa als càrrecs públics. Molts d’ells no saben dir adéu ni calcular fins a quan han de romandre als seus llocs. La gran majoria prefereix que els peguen un calbot o, fins i tot, una puntada al cul per adonar-se que el seu temps ha expirat. L’experiència de la política, malauradament, arriba en alguns casos a ser l’únic mitjà per viure i per menjar. No saben fer un altra cosa. 

La nostra comarca no és, però, cap excepció. Ans al contrari, és una gota més que a poc a poc omple la pica. Certament, si fem un repàs a la majoria dels càrrecs públics –els visibles i els invisibles- vorem que la situació és d’allò més descoratjadora. Asseguts amb pegament a les cadires i sofàs de les respectives institucions públiques, no tenen cap problema a continuar cobrant dels càrrecs públics. No hi ha una veritable renovació dels càrrecs públics, sols un canvi de cromos i d’imatge. N’hi ha que deixa la primera línia política –aquella més visible- per anar-se’n a un altra on no hi tinguen tanta pressió social per, còmodament, seguir menjant. Diguem-ne que es tracta d’un retir daurat: un bon sou, una feina assegurada per anys i la tranquil•litat laboral amb un horitzó de diners per cobrar una bona pensió en el futur.

Primer en desembre i ara en febrer, l’alcalde de Llíria, Manuel Civera, ha assegurat que deixarà el càrrec públic de seguida que s’aprove el pressupost i se celebre a la capital edetana el pre-olímpic d’handbol que hi ha previst per a finals del mes de març. Després d’una legislatura en el càrrec de batlle (2015-2019), Civera indica que ha arribat el moment per fer-ho. De moment, la seua dimissió suposarà l’entrada d’un altre regidor al grup socialista i l’elecció d’un altre alcalde socialista –han escollit Consuelo Morató com a candidata- fins mitjans de l’estiu de 2021 que hi haurà una alternança a l’alcaldia amb l’entrada del candidat de Compromís, Joanma Miguel. La marxa de Civera deixarà enrere una etapa de quasi cinc anys de governs de coalició amb Compromís, farcits de lluites, diferències i trencaments entre els socis, com en qualsevol parella. No sé si la dimissió de Civera farà reaccionar algun altre polític edetà o de la resta de la comarca que es puguen sentir al•ludits en eixa decisió, especialment aquells que romanen als llocs des de fa dècades i no coneixen un altre “modus vivendi”. Civera ha retornat al seu lloc professional atès que no cobra una nòmina de l’ajuntament i, per tant, a fi de no engreixar el nombre de regidors o càrrecs públics amb una dedicació exclusiva –amb sou- ha decidit continuar al capdavant del consistori però cobrant de la seua feina.

Per això mateix, seria una bona ocasió perquè ara tots aquells polítics que viuen al Camp de Túria i no sols treballen a la comarca sinó en la resta de les institucions públiques –Generalitat, Diputació i altres ens públics- es repensaren el seu futur laboral i reprengueren la seua vida des d’un altra perspectiva. El problema és que això no ocorrerà. Malauradament. Estan massa entestats a fer de la política el únic mitjà de vida. Potser perquè no saben fer un altra cosa. Potser perquè és la decisió més còmoda. Potser perquè ningú no els ho impedeix. Potser perquè els fa igual el que puga pensar o dir l’opinió pública. Potser perquè no tenen cap escrúpol. Potser perquè ho han vist tota la vida als seus respectius partits. Potser perquè els ciutadans no diguem ni pruna. Hi ha tantes i tantes opcions....    

Pobles d’interior.- És una imatge d’allò més habitual el tràfec de vehicles els caps de setmana en peregrinació envers les comarques de l’interior valencianes per vore les nevades caigudes en època hivernal. Les muntanyes dels voltants, la fisonomia de les cases típiques dels pobles, el menjar casolà i enraonar amb les persones majors que hi viuen des de sempre i narren anècdotes de la seua infantesa són sempre ingredients que atrauen els visitants. Després de passar-hi el dia i gaudir de totes eixes excel•lències, els turistes marxen de retorn a la ciutat mentre els pobles d’interior retornen a la seua realitat. Així, durant mesos i mesos al llarg de tot l’any. En cada estació hi ha motius de ben diferents per tornar-hi. En estiu és una bona època per anar-hi unes dies i evitar així la xafogor i la humitat de les zones costaneres. Es tracta en moltes ocasions de gent que hi van viure uns anys als pobles –on encara hi tenen algun familiar major- i que van decidir marxar a la ciutat a la cerca d’una vida més pròspera. Dormir de nit amb una manteta al damunt per la baixada de les temperatures és un luxe impensable que hom no troba en cap altre indret i que els pobles d’interior ofereixen pel mateix preu. Altres fites anuals com la Setmana Santa en són també una excusa indefugible per fer-hi una altra visita, llogats en una casa rural o a l’habitatge d’algun amic, conegut o familiar. Són allò que s’anomena un turisme estacional. La resta de l’any, lluny d’eixe turisme, la vida resta difícil i complicada.       

Ben a prop del cap i casal valencià hi ha dues comarques d’interior –els Serrans i el Racó d’Ademús- situades a una hora escassa de distància en cotxe que, no obstant això, dibuixen amb mil•limètrica precisió un contrast inimaginable que ens trasllada a una època anterior, amb una vida exempta d’estrès i els nervis de la ciutat on es pot respirar aire pur lluny de la pol•lució de les grans urbs. Tanmateix, des de fa anys estes dos comarques viuen una creixent i imparable despoblació que els aboca, malauradament, a un futur incert i tenebrós. De tant en tant, els mitjans de comunicació se’n fan ressò del menyspreu a què els governants sotmeten estes emblemàtiques zones de l’interior valencià. Darrerament, hi ha hagut els casos de la supressió de la línia d’autobús que els connecta amb la ciutat de Terol –restablerta a corre cuita pels polítics de seguida que es va descobrir- o la manca d’un mitjà de transport públic que trasllade cada matí els estudiants de la Yesa o Alpuente fins Xelva. Són sols dos exemples però n’hi ha més de ben diferents en cadascun dels àmbits quotidians de la vida. El que a la gran ciutat és un acte normal, als pobles menuts esdevé una quimera. I el pitjor de tot és que no s’hi albiren receptes que ajuden a redreçar a curt o mitjà termini la situació. S’hi troba a faltar una aposta clara i decidida per part dels governs autonòmic i estatal. 

Quan en parlem de solucions per a les zones d’interior castigades per la despoblació no en pensem en pegats per reexir-se’n momentàniament. Hi ha problemes estructurals que demanden solucions globals, un estudi seriós i rigorós que plantege una eixida per a eixes zones de l’interior que les administracions públiques autonòmiques han foragitat de les seues agendes. Molts dels problemes es veuen en termes de rendibilitat econòmica i, ans al contrari, cal encarar-los des d’un vessant de justícia social, perquè els seus habitants així ho mereixen, perquè no s’ha de diferenciar entre ciutadans de primera i altres de segona. Es tracta d’un camí llarg en el qual els polítics haurien de bandejar interessos electorals en benefici d’una solució fefaent i factible.

 Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com