Actituds xenòfobes en època de crisi article de Miquel Ruiz

Darrerament, no hi ha conversa sobre la situació econòmica i social que s'inicie amb algun amic o conegut que no acabe amb una frase molt emprada i lapidària per part de l'interlocutor. "A la fi totes les ajudes econòmiques són per als moros i els immigrants, els de casa no tenim dret a res, els ajuntaments ho donen tot per a ells", és la màxima que sol amollar l'altra persona quan s'enraona sobre les penúries i els problemes quotidians que, avui dia, afecten molta gent malgrat la millora que des de diverses administracions públiques es llancen repetidament i cíclica. 

D'un temps ençà, les actituds amb un rerefons xenòfob i racista augmenten a un ritme vertiginós que no entén de classes socials ni de capacitat econòmica per part de les persones que les fan servir. Tant s'hi val que la persona que atribueix la culpa de tots els mals als immigrants siga d'esquerres o de dretes, que tinga més o menys diners, que haja estudiat o no o que siga jove o major. És una qüestió, malauradament, amb una pàtina que traspua un sentiment xenòfob molt accentuat i que lluny de desaparèixer pren una embranzida important pertot arreu. La situació de crisi econòmica, amb tots els aspectes que se'n deriven, ha creat tot un ambient on els immigrants són els culpables de bona part dels problemes que hom pateix actualment. 

Enrere queden els anys en què al Camp de Túria i en altres comarques valencianes els immigrants eren els qui en formaven part de les colles que s'encarregaven de la collita dels cítrics, especialment les taronges, atesa la voràgine que es vivia al món de la construcció amb sous sucosos i condicions laborals envejables, on els valencians en tenien un dret preferent. Ningú no volia anar al camp a patir llargues jornades laborals i amb sous escassos si a l'obra hom guanyava uns salaris envejables per menys hores al dia. Els immigrants van ocupar l'espai que abans, fa ja dècades, estava destinat als valencians quan el moviment de persones d'uns països a altres eren insignificants. Ningú sembla, però, recordar-ho. Avui dia, la gent d'altres països continuen essent una mà d'obra essencial i majoritària en bona part dels magatzems i empreses agrícoles que repartits pertot arreu de la nostra comarca exporten a altres comunitats de l'Estat, a altres països europeus i, fins i tot, d'extracomunitaris.    

Les administracions públiques locals i els ajuntaments com a entitats més properes als ciutadans tenen a l'horitzó un repte cabdal pel que fa a les polítiques d'integració i cohesió social, especialment quan en parlem de l'arribada de persones procedents d'altres països. No sols es tracta d'una qüestió humanitària sinó també de justícia social. Molts dels empresaris se n'aprofiten de la situació per pagar sous minsos amb condicions laborals exigents. Mentrestant, molts dels que en època expansiva treballaven a la construcció es van quedar en l'atur i van intentar tornar al camp, on ja hi havia els immigrants i aleshores va suposar un esclat de noves tensions. No hi manquen els qui llancen proclames contra els nouvinguts mentre treballen en negre -per tant, no hi cotitzen ni hi aporten diners per pagar els serveis públics- alhora que acudeixen amb tota la barra del món a l'ajuntament del seu poble per demanar ajudes i subvencions de qualsevol tipus.

Des de fa temps, fins i tot caldria dir que es perllonga la situació durant lustres, assistim a l'allau de festes forasteres que res tenen a vore amb la nostra història ni amb els nostres avantpassats. Dibuixada com una nova colonització, hi ha celebracions com Halloween o l'Oktoberfest que tenen lloc a les nostres terres i que hom ha assumit amb una enorme normalitat tot sense qüestionar-les ni estudiar-ne el seu rerefons. Tanmateix, alguns sectors més dretans o xenòfobs malden sobre qualsevol celebració que tinga a vore amb la cultura àrab.   

L'autèntica realitat.- Mentre les autoritats municipals -govern i oposició- passejaven pels carrers de la vila tot retent homenatge al patró, en alguns atzucacs encara retronaven les embranzides de la notícia que hores abans es coneixia a les xarxes socials a la velocitat del llamp. La Pobla de Vallbona figurava, amb altres tretze localitats valencianes de més de 20.000 habitants, com l'únic municipi de la comarca del Camp de Túria amb la taxa més minsa pel que fa a la despesa social. Segons un estudi publicat eixe mateix dia per l'associació estatal de directors i gestors de serveis socials i detallat l'endemà pel diari progressista Levante, la Pobla és qualificat com un municipi precari atesa la seua despesa social, amb menys de 50 euros per habitant a l'any. En concret, destina 43'79 euros. Unes xifres colpidores en una situació en la qual cal fer una aposta decidida i eficaç per les capes socials més vulnerables no sols a la crisi econòmica sinó a qualsevol tipus de pobresa.

El progrés social, polític i econòmic no ha d'estar renyit amb una preocupació per ajudar aquelles persones que ho passen pitjor en la nostra societat. Les prioritats han d'estar ben clares i planificades fil per randa. Sense cap dubte ni embut. Malauradament, la notícia no ha creat cap tipus de debat seriós a l'opinió pública. És una mostra més de la deixadesa que vivim des de fa anys a la nostra societat. Sempre dic que qualsevol retallada en sanitat, educació o serveis socials passa desapercebuda per a una gran majoria de les persones. Tanmateix, no ocorre igual quan en parlem d'anècdotes o fets puntuals. Què n'haurien dit alguns col·lectius si s'hagueren escurçat determinades festes patronals o si s'haguera canviat o modificat el seu sentit original? De ben segur, des d'alguns partits polítics, entitats i col·lectius s'haurien encarregat d'atiar el debat i crear una polèmica encesa al seu voltant. No obstant, quan se'n parla d'alguns drets com el dels serveis socials la gent no en diu ni pruna. Tot fins que hom ho pateix de primera mà. Aleshores és quan reclamen inversions i una major despesa. Els polítics actuen, per tant, com a reflex d'eixes prioritats socials. Tot no és culpa dels gestors que hi ha al capdavant d'una administració. La gent també en té una part important de la culpa perquè trasllada eixe prisma social al món de la política. Els nostres polítics funcionen, nogensmenys, com un mirall de les prioritats socials. 

En el mateix estudi també apareix un altre municipi del Camp de Túria. Bétera s'inclou en un altre llistat d'aquells que són titllats com a "pobres" perquè, segons els seus paràmetres, la seua despesa discorre entre els 50 i els 100 euros per habitant i any. Detalladament, Bétera dedica 35'95 euros als segments socials més desafavorits. La inclusió d'esta localitat entre els més pobres en despesa social ha colpit més perquè cal recordar que en octubre de l'any passat va ixir com un dels municipis més rics a tot l'Estat, segons una anàlisi publicada per l'Agència Tributària sobre les rendes econòmiques familiars. En concret, la renda és de 36.863 euros, una xifra gens destriable i que suposa una enveja a la resta de la comarca. Tanmateix, eixa dicotomia entre l'escassa despesa social que dedica el seu ajuntament i, d'altra banda, la renda econòmica de què disposen les famílies no deixa de ser una disfunció d'allò més sorprenent. La contradicció entre eixos dos factors és una forma més de dibuixar una societat on allò que compta són els números i les xifres. Les persones són bandejades, en ocasions, de la resta de paràmetres.