Esperpent a Sant Antoni article de Miquel Ruiz

Al món hi ha tres tipus de pobles: els grans, els menuts i, després, en darrer lloc, hi ha Sant Antoni de Benaixeve. Deixant bromes a banda, perquè no és el moment, el que ha ocorregut en aquest municipi del Camp de Túria els últims dies fa palès que encara calen moltes dosis de seny entre els nostres polítics. No és la primera volta que aquest poble menut -al voltant de 7.300 habitants actualment- esdevé el centre d'atenció, no sols a la comarca sinó a tot el país. Fa anys, a les primeries dels anys 2000 hi hagué una enorme polseguera -conegut com "pelotazo"- aixecada arran dels guanys i les plusvàlues presumptament irregulars que una empresa havia aconseguit amb motiu del procés de segregació de Sant Antoni sobre Paterna, formalitzat en 1997. L'empresa s'havia aprofitat, segons hi denunciava l'oposició, de la deixadesa de l'ajuntament encapçalat per Eugenio Cañizares, el mateix que quasi 20 anys després encara ocupa una cadira al plenari sense que ni ell per vergonya política ni ningú del Partit Popular l'haja convidat a marxar a casa després dels "èxits" aconseguit al capdavant de l'ajuntament.

La moció fracassada finalment, atiada per Compromís i dos regidores del Partit Popular mentre Cañizares mirava el sostre de casa seua, és un episodi més -obscur, tèrbol i inexplicable- que s'afegeix a tot eixe seguit que la política local de Sant Antoni ens ha ofert al llarg de la història. Els fets inexplicables, però, començaven en juny de 2015 quan els resultats electorals deixaven un panorama d'allò més incert, amb Compromís com a més votat però amb una majoria de centre dreta representada per AISAB i el Partit Popular. Contra tot tipus de pronòstic, AISAB en resultava guanyador en la votació final amb els vots del PP d'Eugenio Cañizares, qui alhora era el candidat del PP imposat, finalment, per la direcció nacional tot i que el que havien escollit les seues bases era la candidatura de Felipe del Baño. Tot un jeroglífic que, precisament, no ajuda a prestigiar el món de la política. Comptat i debatut, el pacte "in pectore" entre el PP i AISAB era el més lògic tenint en compte que Compromís havia fiscalitzat amb molta duresa la gestió municipal del PP i, per tant, no hi havia una bona sintonia personal. Tanmateix, tot i la poca relació entre ambdues parts ha estat suficient perquè hagen signat la moció de censura, fracassada al capdavall.

Del resultat obtingut al plenari deixa en una immillorable posició l'actual alcalde que n'ix reforçat notablement de l'intent de treure'l del càrrec per un mitjà tan desprestigiat com és la moció de censura. Alhora l'opinió pública no acaba de pair que dos formacions polítiques tan equidistants en les formes com en la ideologia com és el cas de Compromís i Partit Popular hagen unit les seues forces per enderrocar un alcalde. Tot i que la política local té les seues particularitats i els pobles es gestionen amb arguments més elementals del que sembla, en aquest no deixa de ser curiós que els precursors de la moció no tingueren estudiades totes les possibilitats abans de fer el ridícul que n'ha resultat.

El PSOE, tot i que s'ha mantingut al marge en tot el procés i no ha entrat en el joc de pactar amb formacions tan contràries en el contingut i en les formes, romandrà silenciós i amb un perfil baix com els últims anys, i la seua repercussió en l'opinió pública local serà ínfima com fins ara. Al contrari, el PP perdrà també més credibilitat entre el seu electorat, no sols pel personalisme i les formes amb què ha funcionat els darrers anys de la mà d'un alcalde, Cañizares, que ha dirigit amb mà de ferro des de l'època de la segregació sinó també perquè les seues escomeses i la virulència contra formacions nacionalistes ha estat una de les qüestions del pal de paller de la seua raó ideològica, exempta de qualsevol altre flaire. Tant el PP com Compromís han quedat retratats com dos partits que, amb l'únic propòsit d'aconseguir el poder, no defugen de posar-s'hi d'acord tot i les diferències programàtiques i les crítiques que des de la formació nacionalista s'ha fet al Partit Popular i la seua deficient resposta sobre els casos de corrupció que els han afectat.

La moció de censura fracassada de Sant Antoni em fa l'efecte que ha estat el laboratori de pràctiques que servirà d'experiència a l'altre municipi de la comarca -Llíria- on des de fa mesos circula també la mateixa possibilitat. Supose que hauran pres bona nota i s'ho pensaran molt bé abans de començar una aventura tan arriscada que pot tindre greus conseqüències sobre els partits que la presenten. No sols perquè pot reeixir o fracassar sinó perquè entre una opció o l'altra en pot dependre el seu futur electoral més immediat i els partits, abans de res, són "màquines" dissenyades de guanyar vots.

Entre ambdues localitats hi ha diferències notables. La història política no té res a vore, especialment pel que fa als protagonistes, però el ben cert és que també hi ha similituds. Una d'elles és l'argument que hi addueix una de les signants de la moció de censura de Sant Antoni quan diu que la raó per presentar-la és "el sectarisme de l'equip de govern i l'incompliment continuat dels acords plenaris", exactament igual al que diu Compromís de Llíria respecte del govern socialista en minoria de la capital edetana. El temps ens traurà de dubtes.