Desavinences a la Calderona article de Miquel Ruiz

La veritat és que ens trobem en una situació estratègica immillorable: a mitja horeta de qualsevol de les nostres platges i a pocs quilòmetres per endinsar-nos en algun dels paratges forestals més rics en espècies autòctones i autèntics pulmons verds de les terres interiors. La Calderona és un exponent d'eixe cabal de riquesa arbòria, malmesa, únicament, pels incendis de les darreres dècades i la mà de l'home que, moltes voltes, sols pensa a traure'n un profit econòmic sense oblidar que l'entorn natural i l'ecosistema que ens envolta és un eix fonamental de la nostra supervivència com a persones. En eixe contrast, dualitat marcada per un conflicte extern, la voluntat política reflecteix una accentuada lluita aferrissada pels interessos electorals, al marge dels interessos generals de les persones. La natura a l'abast de determinats personatges. L'home és el major enemic del propi ésser humà, com des de sempre han pensat alguns dels filòsofs més refutats de la història. L'actuació diària avala eixa tesi, segons la qual els perills que afloren a les muntanyes, poques i malmeses pertot arreu de les terres valencianes, amenacen de capgirar, negativament, el rumb dels últims anys. Ni el canvi de govern, ni el nomenament de càrrecs nous, ni la formació de coalicions de gestió permeten d'albirar modificacions positives. Ans al contrari, es consoliden. Si algú pensava que la política ambiental seria una prioritat pot seure assegut a la cadira, fins i tot al sofà per endolcir l'espera.    

És per això, per la qüestió electoral derivada d'unes confluències polítiques que fins ara pensàvem oblidades, que avui dia més cal rescatar eixes diferències entre ser a l'oposició o al govern. Més enllà de la comoditat de les respectives butaques, la diferència entre un costat i l'altre rau en la forma d'observar i entendre els problemes, resoldre les dificultats i afrontar cada qüestió que es planteja en el dia a dia. Quan en parlem dels ajuntaments, cada aspecte té una incidència major, directament, per un criteri de proximitat. Eixos problemes i qüestions són reals: es poden detectar de seguida, al carrer, als habitatges, als comerços... és a dir, allò que es cou a l'administració pública té una correlació causal més directa. Per eixa raó, cal analitzar detingudament i des d'un profund sentiment de desencís creixent, que totes aquelles reivindicacions que es realitzaven des dels ajuntaments socialistes de la Calderona fa uns anys ara tornen a topar amb el rebuig de determinats capitostos, mestissatge polítics inclòs, que des de determinades contrades es neguen a acceptar algunes demandes.        

Serra, per exemple, en forma un dels eixos sobre els quals ha pivotat tot un ventall de propostes i reclamacions que acabaven a la paperera dels oblits. Primer tenien l'excusa que a la Generalitat hi havia els partits oposats a qualsevol reivindicació, social o econòmica que, des de l'ajuntament local, se'ls hi feia arribar. No obstant, ara, una volta ha transcorregut un any d'ençà del canvi de govern autonòmic, temps suficient per a analitzar la gestió, cal consensuar que res no ha canviat. Com en un frontó, la pilota torna rebotada. Allò que es pensava que anava a acceptar-s'hi esdevé un altre fracàs i ja en van uns quants al sarró del seu batlle. Vorem quines excuses hi addueix a partir d'ara per defensar l'actitud de la Generalitat.
Primer, cal parlar-ne d'una tala de pins a la Font d'Ombria, precisament, abans de les passades falles, que va ser paralitzada per la conselleria de Medi Ambient arran d'una denúncia d'Agró en considerar que amb l'excusa d'una actuació de neteja per prevenir incendis s'havien arrencat arbres sans sense motiu argumentat. S'imaginen que eixa actuació de l'ajuntament l'haguera fet un alcalde del PP? Què n'haurien dit? Que no tenen consciència ambiental? Potser. I si a la Generalitat hi haguera encara el PP? Finalment, un calbot de la conselleria va aturar l'actuació en un paratge de gran valor ambiental.

Després ens n'hem assabentat que un dels símbols paisatgístics més importants a Serra com és l'arbre del Pi de la Bassa, amb més de dos-cents anys en les seus arrels, moria a mitjans de juliol davant la ineficàcia, altra volta, de la conselleria de Medi Ambient per impedir-ho tot i l'actuació d'emergència encetada setmanes abans. Les divergències entre una administració i l'altra, ajuntament i Generalitat, s'albiraven al rerefons de tota la qüestió i l'anomenat mestissatge s'enlairava pertot arreu de l'ambient. En un costat, l'alcalde de Serra, Javier Arnal, del PSPV, i de l'altre la conselleria de Medi Ambient, comandada per Compromís, escenificaven eixes desavinences. Si considerem que són dos partits esquerrans, defensors de la natura i amb sensibilitat pel medi ambient, el que caldria pensar és que coincidirien al mateix. Nogensmenys, l'enfrontament ha tornat a esclatar. El calbot de la conselleria ha estat antològic, en tot el clatell. La pujada al Garbí, altra volta sol•licitada, ha estat la cirereta al pastís. 

Amb quina cara l'alcalde de Serra demanarà el vot als seus veïns en les properes eleccions municipals tot tenint en compte les friccions i diferències tan greus en matèria ambiental? Sortosament per a l'alcalde, a Serra no hi ha oposició. Un "tsunami" d'intel•ligència sobtat sembla que se'ls ha emportat. Ni se'ls escolta ni se'ls espera enlloc. La pèrdua de la majoria absoluta en les darreres eleccions locals ha estat un toc d'atenció i un punt d'inflexió al moll de la política municipal. Sembla que els dies daurats són part ja de la història fins el punt que han hagut de pactar amb Ciudadanos, la qual cosa ha suposat un augment de la despesa salarial dels polítics, amb els sous de l'alcalde, una regidora socialista i el regidor "ciutadà".

Arnal, ara, no podrà treure pit polític i llençar la culpa de tot a la Generalitat per bé que tant a l'ajuntament com al Consell governen partits més afins i ja no poden posar l'excusa que el Partit Popular s'hi oposava com abans per una qüestió electoral i política en comptes de les raons ambientals o gestores. La Calderona, mentrestant, romà impassible a l'espera que eixes desavinences desapareguen i comence a revitalitzar-se una zona d'allò més estimada i tan valuosa. Vorem quin serà el proper episodi que faça esclatar, un altra vegada, l'arsenal entre totes dues parts: l'ajuntament i la Generalitat. Poques coses han canviat. La vida continua igual a la Calderona.