El cardenal insubmís per Manel Rodriguez-Castelló

El cardenal Cañizares, arquebisbe de València, ha tornat a pixar fora de test, cosa molt habitual en ell. En la prèdica posterior a la processó del Corpus Christi (i vés a saber a aquestes alçades de la història en quin estat es deu trobar el cos de Crist; fet un santllàtzer sens dubte) el purpurat d'Utiel va disparar tota l'artilleria pesada del seu verb contra el que ell denomina l'«imperio gay», el «feminismo destructor» i la «ideología de género». No sembla casual que la seua homilia tingués lloc la vespra d'una reunió a València dels col·lectius més afectats per les desigualtats sexuals i les lleis discriminatòries, una multitudinària concentració a la mateixa ciutat de la parròquia de l'escola religiosa pel manteniment dels seus privilegis i al caliu d'algunes iniciatives legislatives que intenten pal·liar les conseqüències del masclisme dominant (inclòs, per descomptat, el tàcit de Cañizares, dissimulat sota la purpurina del presumpte missatge evangèlic). En la defensa de la «familia cristiana», presentada en les seues acrobàcies dialèctiques com l'única existent i vertadera (amb menysteniment de les atees, agnòstiques, musulmanes, jueves, budistes, que bé d'hi deu haver, i també d'altres formes de relacions interpersonals no canòniques), Cañizares va fer una crida en tota regla a la insubmissió contra determinades lleis que segons ell atempten contra el credo cristià. Això sí, hi afegia que no tenia res contra la «sana laicidad», que deu ser una cosa així com el «regionalismo bien entendido» del franquismo. Ben mirat, aquest esperit aparentment irredempt d'ara, que sembla emular cert llenguatge de l'extrema esquerra, ha estat practicat per la jerarquia eclesiàstica cada vegada que la història li ha passat per davant o ha vist perillar els seus negocis i privilegis, a compte del «glorioso alzamiento nacional» de 1936 o de la croada contra l'avortament legal. Quants desvetlaments per la moral (sexual sobretot) de la feligresia, quanta indiferència envers les condicions de vida de les persones i les injustícies de cada dia! Insubmisos contra les lleis per la igualtat de gènere i les formes lliures de convivència, però mai contra les lleis que enquisten la pobresa; contra l'amplitud de mires fora del ramat, però mai contra les pròpies podridures, els abusos sexuals dels seus ministres, els negocis fraudulents de la «visita» del Papa, la disputa pel manteniment del «xiringuito» per al control de les masses que encara hi creuen. Als acòlits i creients de bona fe, a molts dels quals també el Cardenal els xafa la guitarra, els pertoca practicar la insubmissió contra uns jerarques entossudits en guerres perdudes però que encara fan molts estralls. Als altres, defensar el dret a la igualtat i treballar per una societat lliure de la matraca masclista i patricarcal de la qual l'Església és encara avui la principal punta de llança.

[Publicat  a Tipografia La Moderna]