 |
| Mona tradicional de la Vall d'Albaida |
Eixir al camp a passar la vesprada de Pasquaté té una expressió pròpia en algunes comarques valencianes: 'anar a ruglar la mona'. I és que no hi ha dia de Pasqua sense mona per a berenar. Si en voleu fer de les que se’n diuen de tota la vida, les mones tradicionals de forns i cases de la Vall d’Albaida, prengueu bona nota: tingueu a mà un quilo de farina, una quarta de sucre, 250 cl d’oli i 250 cl d’aigua. Prepareu també quatre ous, llima i taronja ratllades, una quarta de llevat mare i 50 grams de rent.
Ho pasteu tot, i ho deixeu reposar durant dotze hores, passades les quals tallareu la pasta en trossos d’entre dos-cents i quatre-cents grams. Ara caldran dues hores més de repòs. I abans d'enfornar, a cada tros se li farà un tall i se li posarà unes cullerades de clara d'ou muntada a punt de neu. En acabat, els trossos es posaran al forn a 170 graus durant vint minuts.
I ja tindreu unes mones de 'repica'm el colze'. Després, com a ritual ancestral, que cadascú busque a qui dir-li allò de 'Ací em pica, ací em cou, ací et trenque l’ou', mentre li esclafa de manera amistosa un ou dur al front.
Ep! Però, i els ous durs, quan s'hi afegeixen?
No sempre es posa l’ou dur en la mona. Per Pasqua sol menjar-se junt, és cert, però no cal que estiga insertat. En alguns casos, sí. Sobretot si es fan per a xiquets, amb formes d’animals. Per exemple, se’n fan unes amb forma de cocodril, que duen l’ou en la boca i els ulls són grans de café.
La mona que us hem explicat és la tradicional, com la que es fa a Ca les Senyoretes, un hotel rural i restaurant situat a Otos, propietat d’Assumpció Olivares i Joan Olivares, en què s’apleguen les passions per la gastronomia, la tradició, la ciència i la literatura. La casa és un museu vivent que manté l’essència de l’edifici tradicional de la Vall d’Albaida, amb una decoració gens embafosa feta d’estris de treball i de la vida quotidiana, i de curiositats científiques, entre les quals una col·lecció de rellotges de sol a la terrassa, invenció del propi Joan Olivares, novel·lista molt premiat. Per això també el món de la literatura es deixa sentir en els espais de les habitacions i del restaurant, convertit en centre cultural on s’hi convoquen nombroses activitats i iniciatives.
I ja tindreu unes mones de 'repica'm el colze'. Després, com a ritual ancestral, que cadascú busque a qui dir-li allò de 'Ací em pica, ací em cou, ací et trenque l’ou', mentre li esclafa de manera amistosa un ou dur al front.
Ep! Però, i els ous durs, quan s'hi afegeixen?
No sempre es posa l’ou dur en la mona. Per Pasqua sol menjar-se junt, és cert, però no cal que estiga insertat. En alguns casos, sí. Sobretot si es fan per a xiquets, amb formes d’animals. Per exemple, se’n fan unes amb forma de cocodril, que duen l’ou en la boca i els ulls són grans de café.
La mona que us hem explicat és la tradicional, com la que es fa a Ca les Senyoretes, un hotel rural i restaurant situat a Otos, propietat d’Assumpció Olivares i Joan Olivares, en què s’apleguen les passions per la gastronomia, la tradició, la ciència i la literatura. La casa és un museu vivent que manté l’essència de l’edifici tradicional de la Vall d’Albaida, amb una decoració gens embafosa feta d’estris de treball i de la vida quotidiana, i de curiositats científiques, entre les quals una col·lecció de rellotges de sol a la terrassa, invenció del propi Joan Olivares, novel·lista molt premiat. Per això també el món de la literatura es deixa sentir en els espais de les habitacions i del restaurant, convertit en centre cultural on s’hi convoquen nombroses activitats i iniciatives.
Autor: Josep Albinyana/ La recepta és de l’Assumpció Olivares, de Ca les Senyoretes a Otos
Cap comentari :