Copie la definició de 'decòrum' que dóna el 'Diccionari Català-Valencià-Balear': 'Correcció, elevació, en les maneres, en el capteniment d'algú que correspon a la seva condició social, a les seves responsabilitats.' La definició és precisa i el fet que la paraula tinga tan poc ús en el nostre país no deixa de ser un indicador. Mireu els informatius de les televisions anglosaxones, nord enllà, i veureu que hi són corrents i habituals els debats sobre el decòrum, sobre la manera com es comporten els representants polítics. Quan hom elegeix algú per exercir un càrrec, aquesta persona té dues responsabilitats: la primera amb la gent que l'ha elegida i que mereix respecte, la segona amb el càrrec que ocupa. Perquè la persona no és el càrrec: la persona 'ocupa' el càrrec. El president no és la presidència. El batlle no és la batllia. En són ocupants circumstancials, que inevitablement un dia passaran i deixaran el càrrec darrere seu. Per això el decòrum, l'elevació en les maneres, el capteniment, són tan importants en política. Per això fa una pena tan gran de veure personatges com Rita Barberà. A mi que la batllessa de València siga una persona destrossada interiorment, incapaç de controlar-se, esperpèntica, no em preocupa tant com el mal que fa a la institució. Les imatges de despús-ahir, quan es burlava en públic i des del balcó de les víctimes de l'accident del metro de València, fent-los pam-i-pipa i rient-se'n, en qualsevol país civilitzat haurien anat seguides de la seua dimissió immediata. Per no haver estat capaç de captenir-se, de comportar-se no pas com la persona que és, sinó d'acord amb el càrrec que ocupa. El problema, el problema entre nosaltres, és que això no únicament no passarà, ans no ho entendrien ni ella ni els seus electors. La vergonya aliena la passem els qui no la votaríem mai. Però, com es va veure en l'episodi del 'caloret', fins i tot quan fa pallassades o es comporta com una marrana hi ha qui li riu les gràcies, qui encara la considera la representació genuïna del poble.
I això és un fracàs col·lectiu. Parle de Rita, però podria parlar d'algunes compareixences histriòniques de Sànchez Camacho. Parle de Rita, però parle de Bauzá o d'aquella filla d'un Fabra que es pensava que una diputada podia fer gests obscens i no passava res. Generalment, lamente constantar-ho, parle de gent del PP.
A tots els països hi ha dos països. Això és normal: blaus contra rojos, o siguen quins siguen els colors locals enfrontats. En el nostre hi ha dues civilitzacions. I una encara s'ha de 'civilitzar', si se'm permet l'expressió. Segurament perquè té les arrels en les casernes militars insurrectes, o entre aquells fatxendes senyorets que afirmaven la dialèctica dels punys i les pistoles. Segurament també tenen el nivell que tenen, no ens enganyarem tampoc. Segurament perquè el seu menyspreu envers el poder que emana dels ciutadans és total i absolut.
Siga com vulga, nosaltres no som d'eixe món i davant d'ells no podem sinó afirmar-nos en la dignitat de la vida pública, pensar que és una pena que gent com aquesta tinga cap rellevància i recordar el Quixot, quan diu que un pecat privat, per més gran que siga, no serà mai tan perjudicial per al món com la més petita de les indecències públiques. Aquestes que, pel que es veu, Rita Barberà pensa protagonitzar cada dia més.
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions amb els nostres lectors.
Cap comentari :