A estes altures de la pel·lícula, i sense massa temor d’equivocar-me, crec poder afirmar que tot intent de transformar el món faller està invariablement condemnat a topetar contra un mur. És cert que el mur té escletxes i debilitats, però dissortadament es tracta d´un mur prou consolidat, les rajoles del qual no han sigut quasi alterades per quaranta anys de presumpta transició democràtica. Es tracta d´un mur en gran mesura psíquic, de difícil reforma, que implica tota una visió del món de la festa que, tot i les no poques excepcions i el sacrifici de molts, tapona les possibilitats de crear unes Falles més obertes, flexibles, plurals i receptives a la realitat social i cultural del món que ens envolta.
El mur psíquic al qual em referisc parla de servilisme, de manca d'autoestima, d'una actitud aduladora i dòcil amb els que manen, de sexisme fallermajorista, d'un pragmatisme carrincló i acomodatís, de regionalisme banal, d'un insuportable victimisme de campanar, d'estancament estètic, d'avorriment ritual, d'un aïllacionisme que fa pensar a molts fallers que sols existixen ells en el món, aliens als altres sectors de la cultura, del mesquí costum de pegar la cabotada per una por atàvica de “significar-se”, d'un covard “apoliticisme” que és la forma més insana de fer política al servici dels que sempre han vist les Falles com un cortijo senyorial de la gent d'ordre. No m’enganye, apostar per noves idees, per noves propostes, per córrer riscos, per la innovació, per la crítica al poder, per l’autonomia política i el dinamisme creatiu, cosa que molts fallers intenten a contacorrent, és apuntar-se al sadomasoquisme i, probablement, a la frustració. Molt bona voluntat i un gran amor per la festa però massa forces i massa inèrcies en contra. Sempre he pensat que calia transformar les Falles des de dins, i moltíssima gent valuosa, dia rere dia, ho intenta amb il.lusió i força de voluntat, però cada volta tinc més dubtes i crec que la transformació en prufunditat vindrà mitjançant l'obertura d´un nou espai faller fora de les Falles realment existents i lluny dels seus vicis, fora d'eixa negació de l'espai públic festiu obert que és la demarcació fallera, un eficaç invent polític de control social que implica que sols la comissió fallera degudament censada i oficialitzada té el monopoli de l'activitat fallera al carrer. O t'apuntes a la falla o no pots fer res fallerament parlant. Les comissions són un puntal i un patrimoni essencial de la festa, però haurien d'existir moltes més maneres de poder ser faller. Per això a València hi ha tants milers de fallers plens d'idees i ganes de falles però sense comissió fallera. Espere i desitge, com ja sembla apuntar-se, que des del món dels nous moviments socials, ciutadans i artístics, apareguen noves propostes falleres, encara que siga fora de les “tradicionals” dates falleres. És més, sospite que l'única transformació possible de la festa fallera vindrà des de fora o al marge de la festa fallera oficial. El que significa que per a que el vell esperit de les falles reviscole caldria eixir de l'actual marc faller, per molt respectable que siga, per a crear-ne un altre amb unes noves coordenades, aquelles que permeteren oferir un ventall ampli d'experiències falleres més enllà d'estructures ja consolidades. Què dir açò és radical, que és polèmic, què és provocador? És clar que sí, perquè dir açò potser és, ben paradoxalment, el més faller que a hores d'ara es pot dir.
(Article publicat en la revista El Turista Fallero, edició de 2014)
Gil-Manuel Hernàndez i Martí. València, 1963. Doctor en Geografia i Història. Professor Titular del Departament de Sociologia i Antropologia Sociual, Facultat de Ciències Socials, Universitat de València. Es dedica a treballar sobre temes com les festes populars, el patrimoni cultural, la religió, les polítiques culturals i els processos de globalització.
Cap comentari :