Bunyol de diamants, per Manel Rodríguez-Castelló

Quaranta anys ha esperat la Junta Central Fallera, després de mort i enterrat el Caudillo, per retirar-li el bunyol de diamants que van penjar-li a la solapa un remot dia de primavera de 1947 en agraïment a la titànica contribució del dictador a la conversió de les falles en la gran festa regional. Ignorem les dimensions d'un bunyol d'aquestes característiques, però si la retirada de l'honor implica la devolució de la preciada joia al canvi d'avui, les saquejades arques municipals podrien beneficiar-se d'un ingrés extra. De fet, i tal com estan les coses, no sé com no se'ls ha acudit molt abans, perquè no gose atribuir-ho a un principi de fidelitat a prova de bombes insostenible des del punt de vista econòmic, que és al capdavall el que compta. Ni m'explique com la Junta Central Fallera, tan ferma partidària de l'ordre, s'ha pogut mantenir tants anys en la corda fluixa de la il·legalitat i passar-se pels bunyols la innòcua Llei de Memòria Històrica. I més tenint en compte que la paga extra de la devolució, ben probablement, s'incorporaria a l'haver, no de la ciutadania en si, sinó de l'exímia entitat creada en 1939 per ofrenar noves glòries. Siga com vulga, la pregunta shakespeareana del ser o no ser valencià es veu empesa, per aquesta i d'altres circumstàncies, a la tèrbola afirmació del príncep Hamlet adaptada a la toponímia autòctona: «Alguna cosa fa olor de podrit al Regne de València». Deu ser la fetor que encara fa el cadàver de Franco, amb tot el formol que ha estat necessari per perpetuar-lo des de tots els ressorts del poder i amb totes les vísceres corrompent-se i estirant-se en el sistema corrupte que avui patim amb resignació cristiana i alegria llevantina. De fet, de totes les terres hispàniques, i molt abans del 23F, fou el País Valencià on s'inventaren els més eficaços mètodes forenses contra la regeneració democràtica: el blaverisme, el búnquer barraqueta i el seu guardià, l'esmentada Junta, la batalla de València, el retorn triomfal als trons del poder dels culs franquistes que encara s'hi asseuen. 

 

El burro i l'haca, l'escultura eqüestre de Franco que presidia la principal plaça de la ciutat, en fou retirada amb nocturnitat i cautela, sí, però per ser guardada zelosament al pati de la Capitania General, des d'on encara inspira bona part de la política valenciana que ara s'abriga amb la manta del neoconservadorisme. Ha empal·lidit d'oblit aquella portada de l'ABC amb una fotografia de falleres i fallers a la plaça de bous de València amb el puny en alt i bandes republicanes i quadribarrades. Ha empal·lidit, fins a pràcticament l'extenuació i la invisibilitat, la nostra dignitat col·lectiva. 

 

Mentrestant hi ha qui, amb similar astúcia previsora dels qui en la transició van canviar de jaqueta (i potser és un bon auguri, però que no ens tornen a enganyar), retiren els retrats de Carlos Fabra de les estances principals del que fou el seu palau. El bunyol del dictador fou atorgat per la unanimitat entusiasta d'aquells temps i li l'han retirat amb l'assentiment general propi dels nostres, per la porta falsa i de mala gana. ¿Esperàvem potser una lleu disculpa als fallers i altres sofridors col·laterals de la festa, a la ciutadania tota, per la ignomínia de brillants que ha estat penjada setanta-vuit anys a la solapa d'un botxí? Feina tindrem, si arriben els que vénen, a fer net amb bona cosa de salfumant, obrir per fi les finestres tapiades a nous horitzons, omplir els museus d'història de tan infame herència i antigalla.