63 abocadors amb procediment d'infracció en la Comissió Europea, plantes de reciclat amb percentatges ridículs de recuperació de residus, poques experiències de recollida selectiva dels residus municipals, exigències europees de reciclatge inassolibles per a Espanya (70 % de residus urbans i 80 % d'envasos per a 2030): heus ací el panorama desolador dels residus en el nostre país. I és que 25 anys després de la seua entrada en la UE, Espanya segueix enviant a abocador la major part dels seus residus, acompanyant a països com Romania, Bulgària, Xipre o Polònia en els últims llocs de la llista d'Eurostat quant a gestió de residus.
És cert que s'ha avançat quant a dotar-nos d'infraestructures de gestió, però aqueixes inversions no han anat acompanyades de resultats tangibles. La Nova Economia Circular que promou Brussel·les ens exigeix posar fi als abocadors com a suposada alternativa de gestió, no solament pels seus costos econòmics i ambientals, sinó també pel tremend balafiament de recursos que comporta la (in)cultura de l'usar i tirar. L'estratègia del "Abocament 0" no és ja una reclamació ecologista solament, sinó un requeriment legal.
Què és el que ha fallat en el problema de les brosses urbanes? A part de la incompetència de molts gestors i la renúncia de molts ajuntaments a suportar els costos de gestió i traduir-los en preus reals, el problema és de base: el sistema de contenidors de colors (gris, groc, verd, blau) més punts nets no és vàlid. Primer perquè és fals que el contenidor gris aculla només matèria orgànica, bé al contrari, alberga tota la brossa barrejada que l'usuari no sap o no vol o no pot separar. En el cas dels contenidors grocs per a envasos, han suposat una postergació total de l'envàs 'retornable', a més de que en molts casos el percentatge de rebot no 'valorizable' fa mirar amb desconfiança a la gestió de Ecoembes.
Alternatives
Quines alternatives són les que devem sense dilacions engegar? Usar instruments econòmics com les taxes a l'abocament i la incineració, programes de pagament per generació, de responsabilitat ampliada del productor, sistemes de dipòsit i tornada d'envasos, implantació de cinquè contenidor per a la fracció orgànica fermentable dels residus domèstics o, millor encara, desenvolupar experiències d'arreplegada "porta a porta", com reeixidament estan duent a terme més de 100 municipis a Catalunya i uns altres tants a Guipúscoa i Navarra.
Necessitem una transició cap a una societat eficient en l'ús dels recursos, que responsabilitze al ciutadà amb els residus que genera. Els missatges que fins ara s'han vingut llançant són erràtics: el que ha de fer el consumidor no és reciclar les seues deixalles, sinó separar per a facilitar la seua recuperació. Molt millor que separar en planta residus barrejats i contaminats, és separar en els domicilis tot el que es puga i així optimitzar el seu aprofitament. En particular, si la fracció orgànica de la brossa (el 42 %) s'arreplegara selectivament, obtindríem un compost de qualitat i no el "biorresiduo" que ix en l'actualitat de les plantes de compostatge. Elías Castillo, de l'Agència de Residus catalana és contundent sobre aquest tema: "les plantes de tractament mecànic biològic no serveixen per res".
El problema resideix que el sistema actual imperant, a més de no penalitzar l'abocament de residus, es basa en l'anonimat i la voluntarietat; no se sanciona ni s'identifica a els qui no separen les seues brosses. Igual que en el consum d'aigua, de gas o d'electricitat, hem de transitar a un sistema de "pay as you throw", o siga, pagar en funció del que generes o el que consumisques. En aquest sentit, els sistemes d'arreplegada porta a porta per a brosses domiciliàries o els de devolució, dipòsit i tornada per a envasos, són els millors per a aconseguir aquestes metes.
Un altre obstacle considerable per a revertir aquesta situació és el nivell de males pràctiques establides en el tractament dels residus, perquè en opinió d'Alicia García-Franco, de la Federació Espanyola de Reciclatge, "el nivell d'intrusisme i competència deslleial és actualment de magnituds ingovernables". No fa mancada remetre's al succeït en la Vega Baixa d'Alacant, amb Ángel Fenoll i la granellada d'abocadors il·legals per tota la comarca amb capital a Oriola, per a comprovar que moltes vegades en el negoci de les brosses el que menys fa olor és el residu. La inhibició de l'Administració autonòmica a l'hora de fer complir la llei (la competència sobre els residus està transferida a les comunitats autònomes) té una bona part de responsabilitat en aquest descontrol. Afortunadament Els Verds en aquesta zona han treballat bé i la Justícia està treballant
En la Circular Economy Package de la Comissió Europea de juliol passat està inclòs el compromís que en 2020 la meitat dels residus municipals es reciclen. Si no volem que el Tribunal de Justícia europeu ens impose les sancions econòmiques pertinents, el canvi de rumb és obligat. Com va alertar Retorna en el seu informe Un jaciment en la brossa, més de dues terceres parts dels 24 milions de tones de residus municipals que cada any generen els espanyols van a parar a abocadors. La incineració (valorització energètica), que pretén presentar-se com a solució al problema, no ho és en absolut, doncs en la pràctica competeix amb el reciclat, representa un focus d'atracció de residus i no ha resolt satisfactòriament els problemes de contaminació que arrossega.
L'oligopoli de la recollida i gestió
Un altre problema no resolt és la situació de virtual oligopoli de l'entramat empresarial que s'encarrega de la recollida i gestió de les brosses.
És cert que s'ha avançat quant a dotar-nos d'infraestructures de gestió, però aqueixes inversions no han anat acompanyades de resultats tangibles. La Nova Economia Circular que promou Brussel·les ens exigeix posar fi als abocadors com a suposada alternativa de gestió, no solament pels seus costos econòmics i ambientals, sinó també pel tremend balafiament de recursos que comporta la (in)cultura de l'usar i tirar. L'estratègia del "Abocament 0" no és ja una reclamació ecologista solament, sinó un requeriment legal.
Què és el que ha fallat en el problema de les brosses urbanes? A part de la incompetència de molts gestors i la renúncia de molts ajuntaments a suportar els costos de gestió i traduir-los en preus reals, el problema és de base: el sistema de contenidors de colors (gris, groc, verd, blau) més punts nets no és vàlid. Primer perquè és fals que el contenidor gris aculla només matèria orgànica, bé al contrari, alberga tota la brossa barrejada que l'usuari no sap o no vol o no pot separar. En el cas dels contenidors grocs per a envasos, han suposat una postergació total de l'envàs 'retornable', a més de que en molts casos el percentatge de rebot no 'valorizable' fa mirar amb desconfiança a la gestió de Ecoembes.
Alternatives
Quines alternatives són les que devem sense dilacions engegar? Usar instruments econòmics com les taxes a l'abocament i la incineració, programes de pagament per generació, de responsabilitat ampliada del productor, sistemes de dipòsit i tornada d'envasos, implantació de cinquè contenidor per a la fracció orgànica fermentable dels residus domèstics o, millor encara, desenvolupar experiències d'arreplegada "porta a porta", com reeixidament estan duent a terme més de 100 municipis a Catalunya i uns altres tants a Guipúscoa i Navarra.
Necessitem una transició cap a una societat eficient en l'ús dels recursos, que responsabilitze al ciutadà amb els residus que genera. Els missatges que fins ara s'han vingut llançant són erràtics: el que ha de fer el consumidor no és reciclar les seues deixalles, sinó separar per a facilitar la seua recuperació. Molt millor que separar en planta residus barrejats i contaminats, és separar en els domicilis tot el que es puga i així optimitzar el seu aprofitament. En particular, si la fracció orgànica de la brossa (el 42 %) s'arreplegara selectivament, obtindríem un compost de qualitat i no el "biorresiduo" que ix en l'actualitat de les plantes de compostatge. Elías Castillo, de l'Agència de Residus catalana és contundent sobre aquest tema: "les plantes de tractament mecànic biològic no serveixen per res".
El problema resideix que el sistema actual imperant, a més de no penalitzar l'abocament de residus, es basa en l'anonimat i la voluntarietat; no se sanciona ni s'identifica a els qui no separen les seues brosses. Igual que en el consum d'aigua, de gas o d'electricitat, hem de transitar a un sistema de "pay as you throw", o siga, pagar en funció del que generes o el que consumisques. En aquest sentit, els sistemes d'arreplegada porta a porta per a brosses domiciliàries o els de devolució, dipòsit i tornada per a envasos, són els millors per a aconseguir aquestes metes.
Un altre obstacle considerable per a revertir aquesta situació és el nivell de males pràctiques establides en el tractament dels residus, perquè en opinió d'Alicia García-Franco, de la Federació Espanyola de Reciclatge, "el nivell d'intrusisme i competència deslleial és actualment de magnituds ingovernables". No fa mancada remetre's al succeït en la Vega Baixa d'Alacant, amb Ángel Fenoll i la granellada d'abocadors il·legals per tota la comarca amb capital a Oriola, per a comprovar que moltes vegades en el negoci de les brosses el que menys fa olor és el residu. La inhibició de l'Administració autonòmica a l'hora de fer complir la llei (la competència sobre els residus està transferida a les comunitats autònomes) té una bona part de responsabilitat en aquest descontrol. Afortunadament Els Verds en aquesta zona han treballat bé i la Justícia està treballant
En la Circular Economy Package de la Comissió Europea de juliol passat està inclòs el compromís que en 2020 la meitat dels residus municipals es reciclen. Si no volem que el Tribunal de Justícia europeu ens impose les sancions econòmiques pertinents, el canvi de rumb és obligat. Com va alertar Retorna en el seu informe Un jaciment en la brossa, més de dues terceres parts dels 24 milions de tones de residus municipals que cada any generen els espanyols van a parar a abocadors. La incineració (valorització energètica), que pretén presentar-se com a solució al problema, no ho és en absolut, doncs en la pràctica competeix amb el reciclat, representa un focus d'atracció de residus i no ha resolt satisfactòriament els problemes de contaminació que arrossega.
L'oligopoli de la recollida i gestió
Un altre problema no resolt és la situació de virtual oligopoli de l'entramat empresarial que s'encarrega de la recollida i gestió de les brosses.
Ja l'any passat la Comissió Nacional de la Competència (CNC) va formar expedient a associacions i empreses del sector per intentar crear un càrtel. FCC, Urbaser (ACS), Sufi-Sacyr ('Valoriza') i Cespa (Ferrovial) es porten el gruix de les contractes. Precisament l'adopció d'un nou model de gestió de les brosses, amb la recollida selectiva en origen i la devolució i tornada per als envasos, permetria obrir el sector i que cooperatives i empreses de treball social i solidari entraren en aquesta nova economia. El "pastís" dels residus urbans (les plantes gestores van facturar l'any passat 1.250 milions d'euros) ha de ser compartit amb nous actors i noves idees.
Si ens ocupem dels envasos, la situació ve presidida per un Sistema Integrat de Gestió, Ecoembes, que funciona en règim de monopoli, amb resultats de reciclat molt per sota del que proclama la seua publicitat i amb una acció de permanent boicot a tot sistema de devolució i tornada. No demanem que Ecoembes desaparega, sinó que opere paral·lelament al sistema de l'envàs 'retornable'.
El Pla Nacional Integrat de Residus ha de ser revisat en profunditat, amb les premisses a dalt enunciades. Les tres erres (reducció, reutilització i reciclat) han de passar de ser mers enunciats retòrics a ser pautes d'actuació generalitzades.
El Govern francés d'Hollande acaba de llançar mesures pràctiques per a evitar l'obsolescència programada, una de les conseqüències de la qual és la generació de residus innecessaris. Aquesta és el senyal de la genuïna sostenibilitat: evitar el balafiament, allargar la vida útil dels dispositius i assegurar el seu reparabilitat. El cas dels RAEE (residus d'aparells elèctrics i electrònics) és paradigmàtic: un percentatge majoritari, que els propis gestors xifren en un 70% d'aquests residus, està sent desviats dels punts nets i plantes de reciclatge per al seu achatarrament en condicions deplorables, sense que les denúncies de la Guàrdia Civil i les Fiscalies de Medi ambient facen efecte. Que els RAEE s'estiguen portant a chatarreríes, desballestaments i abocadors, sense que la taxa per reciclat que paguem s'aplique per a la fi de recuperació, és una apropiació indeguda per part dels fabricants, una pràctica intolerable i una amenaça evident per a la salut, doncs molts dels components d'aquests aparells contenen substàncies perilloses.
Cal trencar el correlat que un major nivell de desenvolupament implique inexorablement un augment de la quantitat de residus produïts per habitant i més especialment de la producció de residus urbans. Introduir una nova cultura amb els residus implica un canvi de model de gestió i el compromís de totes les parts concernides: fabricants, comerciants, usuaris, gestors de residus i Administració. Limitar aquest esforç a la mera "conscienciació ciutadana", sense contemplar tota la cadena de valor del producte, i restringir les mesures a acords voluntaris, és una bestreta del fracàs. Les "guies de prevenció", els "plans de minimització" i les "campanyes de sensibilització" es converteixen en cartes als Reis Mags si no van acompanyats de compromisos reals.
Si ens ocupem dels envasos, la situació ve presidida per un Sistema Integrat de Gestió, Ecoembes, que funciona en règim de monopoli, amb resultats de reciclat molt per sota del que proclama la seua publicitat i amb una acció de permanent boicot a tot sistema de devolució i tornada. No demanem que Ecoembes desaparega, sinó que opere paral·lelament al sistema de l'envàs 'retornable'.
El Pla Nacional Integrat de Residus ha de ser revisat en profunditat, amb les premisses a dalt enunciades. Les tres erres (reducció, reutilització i reciclat) han de passar de ser mers enunciats retòrics a ser pautes d'actuació generalitzades.
El Govern francés d'Hollande acaba de llançar mesures pràctiques per a evitar l'obsolescència programada, una de les conseqüències de la qual és la generació de residus innecessaris. Aquesta és el senyal de la genuïna sostenibilitat: evitar el balafiament, allargar la vida útil dels dispositius i assegurar el seu reparabilitat. El cas dels RAEE (residus d'aparells elèctrics i electrònics) és paradigmàtic: un percentatge majoritari, que els propis gestors xifren en un 70% d'aquests residus, està sent desviats dels punts nets i plantes de reciclatge per al seu achatarrament en condicions deplorables, sense que les denúncies de la Guàrdia Civil i les Fiscalies de Medi ambient facen efecte. Que els RAEE s'estiguen portant a chatarreríes, desballestaments i abocadors, sense que la taxa per reciclat que paguem s'aplique per a la fi de recuperació, és una apropiació indeguda per part dels fabricants, una pràctica intolerable i una amenaça evident per a la salut, doncs molts dels components d'aquests aparells contenen substàncies perilloses.
Cal trencar el correlat que un major nivell de desenvolupament implique inexorablement un augment de la quantitat de residus produïts per habitant i més especialment de la producció de residus urbans. Introduir una nova cultura amb els residus implica un canvi de model de gestió i el compromís de totes les parts concernides: fabricants, comerciants, usuaris, gestors de residus i Administració. Limitar aquest esforç a la mera "conscienciació ciutadana", sense contemplar tota la cadena de valor del producte, i restringir les mesures a acords voluntaris, és una bestreta del fracàs. Les "guies de prevenció", els "plans de minimització" i les "campanyes de sensibilització" es converteixen en cartes als Reis Mags si no van acompanyats de compromisos reals.
Obsolescència programada
L'obsolescència programada i l'escurçament de la vida útil dels objectes són realitats que la indústria imposa sense que l'Administració faça gens, provocant residus innecessaris. Cridem a la ciutadania a la contenció en el consum, a separar adequadament els residus per a afavorir el seu reciclatge i a pressionar a l'Administració perquè l'alternativa de les tres erres (reducció, reutilització i reciclatge) deixe de ser una quimera i es convertisca en una consolidada realitat.
Millor que separar en planta és no ajuntar en origen. Només la recollida diferenciada de la matèria orgànica 'fermentable' de les brosses domèstiques (42%) per al seu compostatge, la reutilització i la recuperació de suposades deixalles, aparells elèctrics i electrònics, roba, mobles, etc., i el reciclat de la resta, garanteixen una eixida per als residus basada en l'ètica ambiental i la justícia social.
* diagonalperiodico
* Traducció al valencià de Àgora CT
Cap comentari :