“Altres països amaguen conills, en aquest amaguem mamuts”

Diuen que les històries no les trobes, sinò que elles et troben a tu. És el que li va passar a Almudena Grandes amb ‘Episodios de una guerra interminable’. Una sèrie de sis novel·les que tracten de manera independent històries oblidades de la Guerra Civil. Una guerra de la qual parlem a sovint; però que en realitat no coneguem.

Almudena Grandes (Madrid, 1960) es va donar a conèixer el 1989 amb ‘Las edades de Lulú’ i un quart de segle després l’èxit continua acompanyant-la. Amb ‘Inés y la alegría’ va inaugurar la sèrie ‘Episodios de una Guerra Interminable’ a la qual pertanyen ‘El lector de Jules Verne’ i ara també ‘Las tres bodas de Manolita’. Sobre aquesta darrera novel·la va parlar l’autora fa uns dies a València.

La senyoreta “amb mi no conteu” és la protagonista de ‘Las tres bodas de Manolita’, la tercera novel·la de la sèrie. Una obra que recorre vint-i-cinc anys de postguerra i empobriment dels que formaren part del bàndol antifranquista. L’autora ens situa en Porlier, una pressó madrilenya instaurada com a modul provisional d’homes durant l’època de la postguerra i el franquisme. Però Almudena Grandes no fixa l’atenció en els homes empresonats; sinó en la de la cua de dones que els portaven paquets i en la clandestinitat treballaven per la resistència.

El descobriment d’unes màquines d’escriure seran el ‘leimotiv’ dels opositors al règim per a començar la seua lluita encoberta. Tot i la reticència de Manolita per a formar part d’eixe teixit furtiu, acaba per ser un personatge clau en la resistència. “Manolita descobreix fent cues en la pressó que hi ha dos tipus de dones: les que estan de dol i les que lluiten amb l’alegria de viure. La protagonista del llibre formarà part d’aquest segon grup”, explica l’autora. El “amb mi no conteu” de la Manolita es transformarà en un “amb mi no podeu”. Així trobarà en la cua un lloc on refugiar-se de les crueses d’una època post bèl·lica que marcarà el nostre país. “És l’afirmació de la vida contra la mort. Totes seran una mateixa dona”.

Va ser en el 2008, en un homenatge republicà, quan la pionera de la novel·la eròtica a Espanya donà amb Isabel Perales, germana fictícia de Manolita. Isabel va pagar per la ideologia antifranquista dels seus progenitors. És l’exemple de com la sort dels fills a l’Espanya de la postguerra anava lligada a la dels seus pares.

En un col·legi de monges on la sosa càustica i la fam van fer del seu passat una història per a oblidar; Isabel va passar gran part de la seua joventut. Però tot i els intents d’una part de la societat d’oblidar com de miserable ha sigut Espanya, Isabel és un personatge que, a través de l’última novel·la de Grandes, ens dona a conèixer un xicotet fragment de totes les històries oblidades de la Guerra Civil: “quan vaig conèixer a Isabel ella sempre insistia que la gent s’havia d’assabentar de la seua història”.

La utilitat d’aquest llibre és, precisament, l’impuls literari de contar un relat que mai no ha sigut contat. Tot i que l’autora no ho va fer amb aquest objectiu inicial: “jo no buscava històries per a documentar el llibre que estava escrivint ni tampoc buscava històries per a escriure llibres. L’únic que buscava era comprendre el que havia passat durant tants anys de postguerra i dictadura. Pensava que ja en sabia prou d’història contemporània del meu país quan vaig adonar-me’n que no en sabia res.”. I si ho pensem bé, potser molts compartim aquesta sensació. “En altres països són capaços d’amagar conills, en aquest amaguem mamuts”.

La sèrie de novel·les sobre la postguerra constitueixen un homenatge a la resistència de les dones antifranquistes. El títol de la sèrie fa honor als ‘Episodis Nacionals’ de Galdós. A l’igual que en aquests episodis, a la sèrie novel·lesca d’Almudena un esdeveniment històric real serà el nexe entre personatges inventats amb històries verídiques.

Figures sinistres i prototips de la traïció com foren el comissari Conesa qui va ser tan acurat construint-se la fama de torturador de la dictadura com no deixant rastre i a qui, vergonyosament, se li van concedir la Medalla d’Or al Mèrit Policial. O la figura del capellà de Porlier qui es va fer d’or organitzant cinc bodes al dia per dos mil pessetes, deu quilos de pastissos i deu cartons de tabac mitjançant els quals va jugar amb la desesperació dels empresonats i de les dones que per ells es casaven. Almudena Grandes té la màgia d’apoderar-se de personatges i situacions: “sóc igual de lliure per a reinventar una historia de ficció o una historia real”.

La novel·la, carregada de micro històries marcades pel conflicte, el dilema identitari o la dicotomia entre dignitat i supervivència, fa impossible concebre l’actitud i l’ímpetu dels seus protagonistes en l’actualitat. “Encara vivim situacions dures però les experiències de resistència són individuals. En l’època de Manolita es creà una xarxa de solidaritat que lluitava per un ideal comú: derrocar a la dictadura”, apunta l’autora.

Un ideal comú que hui es fragmenta en peces molt xicotetes per les que combatre; però que no s’aborden amb la mateixa força. “Les experiències solidàries són molt més limitades perquè no estan integrades en un esforç comú que porta a un ideal determinat. Són experiències individuals però no hi ha un teixit social”.

Perseverant, forta i de paraula clara i consistent, Almudena Grandes no esporugueix. Diu que sempre té ganes d’escriure. Sis són els llibres que van a recórrer eixa guerra interminable. Unes novel·les que pretenen transitar pels anys de la dictadura de Franco des del punt de vista dels qui no es van rendir. Hi ha molts relats encara per contar i, segons l’autora, els espanyols xafem un filó increïble d’històries que constitueixen un tresor irresistible per a qualsevol narrador. “Unes històries meravelloses -diu- que no em donarà temps a contar”. I tant de bo ens les continue contant algú per a què no caiguen mai, en l’oblit. Tal i com resa la cita de Santayana en Auswithz, “qui oblida la seua història, està condemnat a repetir-la”.