'La música m'ha salvat de la depressió', Pablo Carbonell

Doncs la veritat és que vaig estar parlant-ho amb el meu mànager, que també porta als Rolling Stones, i valoràrem que era el festival més interessant per consolidar la meua carrera com a cantant romàntic fracassat, pensàrem que era el lloc adient. Ell em va dir: ‘vas, puges a l’escenari, i et quedes a gust’. I jo sempre faig el que diu ell…

Vaig a pujar al mig de l’escenari amb la meua guitarra, i vaig a oferir les cançons més brutes que tinc, a contar un parell d’històries i algun que altre acudit davant els ulls estupefactes del públic, que vorà lleugerament ferida la seua sensibilitat. Van a al·lucinar, perquè pareixerà que s’acabe el món, que la veu i la guitarra estiguen processades per una màquina infernal. Ho faré unes 20 voltes.

Objectes? A mi no m’importa que em llancen objectes. Ara bé, això sí, a la meua guitarra, ni tocar-la. S’ha de ser molt delicat amb ella, perquè està feta amb materials sensibles d’alta qualitat, als que els afecten molt els líquids. No com a mi, que els líquids quasi que em venen bé i tot. Ella deuria dormir en una vitrina. Jo, amb qualsevol cosa, m’apanye.

“El Kafre Teatre era el festival més interessant per consolidar la meua carrera com a cantant romàntic fracassat”

A mi m’agrada dirigir cine. Com a casa no em deixen, m’agrada manar en algun lloc. Això sí, jo sóc del sud, i potser per això tinc la filosofia de que als actors i les actrius se’ls han de posar les coses fàcils. Has de saber molt bé què els pots demanar, perquè si els pressiones massa, perden esperit creatiu. En aquest sentit, és important a l’hora de dirigir la llei del mínim esforç. Només m’han deixat dirigir una vegada i els ho vaig posar molt fàcil, no els vaig castigar. Ja et dic, sóc del sud, d’unes condicions climàtiques adverses que conviden a posar les coses fàcils.

En realitat, vaig començar fent teatre de carrer amb Pedro Reyes, que crec que el teniu vivint per València, ara no ho sé cert. Però la música és una part importantíssima de la meua vida, sempre m’acompanya. La porte posada, vaig cantant-la, o sona al meu cap. La música m’ha salvat de la depressió, i és una arma important contra l’empobriment moral i per defensar el teu amor propi.

Amb 51 anys que tinc (encara que no els aparente), m’agradaria dirigir altra pel·lícula. I tal volta escriure la meua biografia, o millor dit, un manual de com arribar a ser un estrellat del món de l’espectacle.

Sí, de fet, tocaré alguns temes el dia del Kafre. Continuem fent concerts, pense que amb més força que abans. En els primers temps encara féiem alguna balada, algun mig temps… Ara som una banda punk a tope.

Els Toreros Muertos som un grup prou cafre, però molt pallasso. Em diverteix la vigència que encara tenen algunes de les nostres cançons. La nostra pretensió és fer acudits musicals, i pense que en este sentit ens vam avançar al nostre temps, al ridícul que és hui bona part de la música. Quan vam fer les primeres cançons, volíem ridiculitzar als compositors d’aleshores. Però és que aquells compositors eren més interessants que els actuals! Tal com està hui la música, pareix que el buit és el que més ven.

No sé, és que escoltes la ràdio i et recorden que has de ballar i divertir-te. Clar! No vaig a angoixar-me i deprimir-me!

“Amb 51 anys, m’agradaria escriure la meua biografia, o millor, un manual de com arribar a ser un estrellat del món de l’espectacle”

No em considere una llegenda, això és massa pes. Sí que em causa perplexitat que hagen passat quasi 30 anys del nostre primer disc, que es deia ’30 años de éxitos’. Però de llegenda, res. Simplement em diverteix la diversitat de conducta. M’encanten els Toreros Muertos, eixa falta de vergonya dalt de l’escenari, eixa llibertat, eixa absència de prejudicis… i això ho hem aconseguit després de molts anys de trajectòria i de fer el ganso. Ens mantenim ahí perquè tenim el més important, l’actitud.

No, no em pareix ni guapo ni simpàtic. Ell no ho sé, però pense que Wert no s’atrevirà a anar a la gal·la dels Goya… És molt fort el que està passant, però pense que respon a una estratègia premeditada, que saben molt bé el que fan. Volen excloure a molta gent del món de la cultura, o condemnar-la a la retirada.