Lleis que maten

Ens trobem a un centre de salut del Barri de la Llum de la ciutat de València. Dues persones d’origen cubà, un ancià malalt i la seua neboda, guarden torn per a passar consulta amb el doctor. Tots dos estan nerviosos. Des de fa més d’un any el nostre sistema de salut ha passat de ser universal i gratuït a donar cobertura només a un sector de la població.

Aquesta escena del nou curtmetratge d’Álex Montoya, ‘El tío’, que en altra època ens haguera resultat poc verídica, hui denuncia una situació real. El director ha volgut plasmar la realitat que pateixen, cada dia, centenars de persones a l’Estat espanyol com a conseqüència de la implantació d’un nou Reial Decret de Sanitat. Un Reial Decret Llei que mata.

El Tio (2013, english subtitles) from Álex Montoya Melià on Vimeo.

Umberto Ramírez no és actor, però sí protagonista d’una de tantes injustícies que s’han portat a terme en els centres de salut valencians des que s’ aprovat el Reial Decret de Sanitat 16/2012. Emparat sota la premissa de garantir la sostenibilitat del Sistema de Salut, el nou decret redueix l’assistència sanitària per a només uns pocs privilegiats, depenent de la situació administrativa i legal en la qual es troben.

Umberto viu a Espanya des de fa sis anys i des de fa quatre és hipertens i diabètic crònic. Les seues medicines li costen ara 132 euros al mes. Una xifra que no pot pagar. “La sort que hem tingut és que una farmàcia ha acceptat no acollir-se al Reial Decret i podem adquirir les medicines a un preu més assequible”. Igual que aquesta farmàcia, són molts altres els professionals i involucrats en la medicina que decideixen optar per la desobediència civil.

YoSíSanidadUniversal, és un dels col·lectius que fomenta i dóna suport aquesta postura davant la nova llei i està integrat tant per professionals com per usuaris de la sanitat pública. Entre tots, fomenten la insubordinació al Reial Decret com a ferramenta per a lluitar contra la nova llei.

Abril Millán i Maria Eugenia Mira són dos de les voluntàries que integren el col·lectiu i que tracten, cada dia, de pal·liarles greus conseqüències que la nova legislació ha tingut i continua tenint. “Nosaltres no només ens queixem i exigim una tornada al model universal de salut, sinó que mitjançant els grups d’acompanyament a persones sense targeta sanitària tractem de què siguen conscients dels seus drets i garantim que siguen atesos com cal”.

A més a més, tracten de conscienciar als professionals sanitaris sobre com està afectant aquesta nova llei. “En el cas dels treballadors dels Centres de Salut, animem a que exercisquen l’objecció personal per qüestions ètiques i de compliment del seu propi codi deontològic”. Gràcies a professionals que advoquen pel desacatament de la norma, Umberto pot ara acudir a un metge: “moltes vegades el problema no està en els metges, sinó en l’administració, que no et deixa passar”, ens conta William Morales.

Ell, com Umberto, també va fugir de la guerrilla colombiana. Porta sis anys a Espanya i també està involucrat en diversos col·lectius que treballen amb la immigració: “recorde quan Umberto va anar a urgències la primera vegada, després de l’aprovació del Reial Decret li van fer firmar un compromís de pagament de 55 euros”.

I no és d’estranyar. Fins aquest estiu la Comunitat Valenciana ha sigut una de les més restrictives quant a les instruccions del Reial Decret, ni tan sols contemplava les malalties infeccioses o malalties mentals greus; mentre que a altres comunitats sí que es cobrien. “Aquest tipus de malalties poden ser un problema no només per als afectats, sinó també per a la resta. Les malalties infeccioses com la tuberculosi no entenen de barreres administratives i es contagien ràpidament si no són diagnosticades i tractades”, ens recorden les voluntàries.

Després de l’estiu, i coincidint amb el dia en què una gran part de col·lectius valencians es van manifestar demanant la tornada de la targeta sanitària a tots aquells que l’havien perdut, la Conselleria va posar en marxa el Programa Valencià per a la Protecció de la Salut.

Molta gent, com Umberto, ha deixat d’anar al seu Centre de Salut i ja no compra les medicines per por a no poder pagar-les.

Aquest programa s’aprovà amb la finalitat de garantir l’assistència a les persones amb menys recursos que no poden pagar un segur privat. Però deixa fora a les persones que porten menys d’un any empadronades a València i a les que superen un límit d’ingressos de 800 euros.

Mesures totes elles portades a terme, segons denuncien des de YoSiSanidadUniversal “d’una forma desastrosa”, perquè ni personal administratiu ni els afectats estan informats: “sense una mínima campanya informativa molta gent es va a quedar fora del programa sense assistència sanitària”.

Molta gent, com Umberto, ha deixat d’anar al seu Centre de Salut i ja no compra les medicines per por a no poder pagar-les. Unes medicines que, en molts casos, “són les que decantaran la balança entre la vida o la mort d’una persona”.

William i Umberto abandonaren Colòmbia per les amenaces que van patir de la guerrilla. Ambdós fa sis anys que tenen la seua vida a Espanya. Part de la seua família ha crescut ací. No contemplen el tornar perquè no poden. Si ho fan, s’exposen a les amenaces i als atemptats dels paramilitars: “A més a més, els nostres fills tenen ja la seua vida i els seus estudis ací”, ens conta William. Ell sí pot fer ús de la seua targeta sanitària perquè va presentar un recurs quan es va aprovar la llei. Un recurs que porta tres mesos tramitant-se. “Mentre que no hi haja una sentència jo puc accedir al sistema de salut amb la meua targeta sanitària”. Altres no han jugat les mateixes cartes de la baralla i veuen com la seua salut minva dia a dia mentre l’administració no permet l’accés al servei sanitari.

Álex Montoya reconeix que quan va acceptar dirigir ‘El tío’ no estava tant al corrent de la problemàtica social generada a partir de la implantació del Reial Decret, “era difícil tindre una opinió perquè el panorama canvia molt i l’administració juga molt a despistar; però crec que el dany social no és proporcional a allò que s’ha retallat”.

Mitjançant l’audiovisual, el director del curtmetratge tracta de plasmar una problemàtica que ja forma part de vida quotidiana de molta gent. “No està malament que el cine tinga la textura de la vida i el que ens està tocant viure rasca prou”.

A més a més, el final emet un missatge positiu que Abril i Maria Eugenia van voler destacar: “la capacitat d’empatia de les persones, de posar-se en el lloc de l’altre, és un valor que plasma molt bé Álex. Això connecta molt bé amb el que pretenem fer nosaltres amb els acompanyaments”. No tots tenen aquesta capacitat d’empatia. Diuen que la realitat supera la ficció, però no en tots els casos.

*Autora Beatriz Gimeno des dels nostres amics de nonada.es