Imprimint des de València en 3D gràcies al projecte de la Universitat Politècnica

La impressió 3D és una d’eixes revolucions que s’anuncia des de fa temps i qualsevol dia arribarà a les nostres cases i ens canviarà per a sempre. A la Universitat Politècnica de València, el professor Miguel Sánchez treballa per popularitzar aquesta tecnologia i investiga amb nous materials, com els que permetran imprimir falles. Tota una revolució tecnològica a la valenciana.

El Fablab ha organitzat quatre edicions dels curs que permet aprendre a construir una impressora 3D en només un cap de setmana, i aquest mes de desembre en faran una cinquena. Foto: Reprap Valencia

No és una revolta per vindre. La impressió 3D ja està ací. Windows 8, per exemple, ja té drivers per a imprimir en 3D. El problema és el preu. “Si tens 2.400 euros, pots anar al Media Markt i comprar-te una impressora 3D”, diu Miguel Sánchez, professor de la UPV i responsable de l’àrea d’informàtica del Fablab, una espècie de taller amb maquinària que encara no tenim a les nostres cases, però que està a l’abast de tots els que la necessiten.

El Fablab és com les antigues cases de revelat de fotos, o els mestres torners, o les impremtes. El que passa és que el prestigiós Massachussets Institute of Technology (MIT) li va posar aquest nom, conta Sánchez. Allà hi ha maquinària per a materialitzar maquetes i models, i s’imparteixen cursos en els que es pot aprendre a construir una impressora en 3D en un cap de setmana. Porten quatre edicions i aquest mes de desembre faran la cinquena. “La gent no es creu que se’n vaja a casa amb la impressora en només dos dies”. Però així és.

El problema és el preu. Però “si tens 2.400 euros, pots anar al Media Markt i comprar-te una impressora 3D”

La impressió 3D la va inventar l’americà Chuck Hull, qui després va fundar 3D Systems, una de les empreses que hui en dia comercialitza aquest tipus de màquines encara massa cares per a tindre’n una a cada casa. Tot arribarà, afirma Miguel Sánchez. “Pense que els grans fabricants d’impressores estan esperant a que la tecnologia estiga més madura, i aleshores botaran al terreny de joc. Hui es poden fabricar impressores 3D i vendre-les a bon preu, i podran guanyar diners amb els fungibles, el plàstic, els recanvis, tot això. Qualsevol Nadal es llençaran al mercat”, pronostica.

Fins que arribe el moment de la revolució definitiva, el professor de la UPV continua escampant el coneixement que ha adquirit al llarg dels últims anys.Com que la tecnologia s’ha anat desenvolupant de forma oberta i col·laborativa, ha aprés pel seu compte. Només li ha fet falta llegir i gastar diners de la seua butxaca. La curiositat li va picar definitivament, segons confessa, sobre el 2005, quan es va assabentar del projecte Reprap, que desembocaria en una impressora que podia imprimir les seues pròpies peces.

Hi ha múltiples formes d’imprimir en 3D, però la més bàsica és amb plàstic. El que es necessita per a construir una màquina d’estes característiques és un robot cartesià, que és, bàsicament, “un mecanisme que es mou en tres eixos, les tres dimensiones, X, Y i Z”, explica el professor. Per moure el robot també es necessiten motors de precisió, i un microordinador que diga als motors on han d’anar en cada moment. El plàstic, “una mena d’espagueti molt llarg enrotllat en una bobina”, passa per un punter que incorpora una font de calor que el fon i el va dipositant segons el disseny del nostre ordinador, i que va construint l’objecte de baix cap a dalt.

La impressió en 3D està, segons Sánchez, “a un 5% de les seues possibilitats reals”. S’ha de pensar en el que pot significar la proliferació d’aquesta tecnologia. Podria implicar un canvi econòmic gran, un reequilibri entre consumidors i productors. La fabricació d’alguns objectes passaria de les fàbriques als salons de les nostres cases, sense brutícia ni runa, amb total llibertat per dissenyar el que volem fabricar, o escanejar qualsevol objecte i construir-lo després.

El ventall és molt ample. Un taller de cotxes, per exemple, podria disposar d’una impressora 3D facilitada pels fabricants, i tindre en poques hores les peces de recanvi sense haver de demanar-les a Alemanya, o Xina, o qualsevol part del món. L’estalvi és immens, i les possibilitats, quasi ilimitades. Els xiquets, per exemple, podrien dissenyar-se i fabricar-se les seues pròpies joguines.

La proliferació d’aquesta tecnologia podria implicar un canvi econòmic gran, un reequilibri entre consumidors i productors

Tot i que el material més comú en aquest tipus de màquines és el plàstic, ara com ara, amb diners, es poden adquirir impressores 3D per fabricar tot tipus d’objectes, amb els materials més diversos. Hi ha joieries que ja fan servir aquesta tecnologia. També del camp tèxtil. Què farien les botigues de roba o de sabates si et pots dissenyar la teua pròpia indumentària, perfectament adaptada a la mida del teu cos o dels teus peus?

Des de la Universitat Politècnica de València, Miguel Sánchez està en converses amb el Doctor Vera, un uròleg de La Fe, per desenvolupar amb impressora 3D uns conductes que ajudaran als trasplantats del ronyó. Fins ara, quan es realitzava aquest tipus d’operacions, el pacient s’havia de sotmetre a dues intervencions: una per a posar l’òrgan, i altra per extreure-li uns tubets essencials per a què el nou ronyó funcione. Sánchez i el Doctor Vera treballen per imprimir els tubets en material que puga ser reabsorbit pel cos i, d’aquesta forma, evitar la segona intervenció.

Les aplicacions de la tecnologia d’impressió 3D per a la medicina són altre dels fronts oberts, i un dels més esperançadors. El Wake Forest Institute de Carolina del Nord, als EEUU, va reproduir recentment un ronyó humà amb una impressora 3D que injectava cèl•lules mare del propi pacient. L’òrgan no va arribar a funcionar com a ronyó, però obria un camp que encara s’explora. Empreses com Organovo estan bolcades en el desenvolupament de les tècniques que facen viables els òrgans.

Els avantatges són enormes. D’entrada, el fet que el nou òrgan imprès estiga fet amb cèl·lules mare del mateix pacient evita el rebuig i, per tant, fa innecessari que se l’haja d’immunodeprimir, amb el que els trasplantaments es convertirien en processos molt més segurs i amb un percentatge d’èxit més elevat. A banda d’aquest avanç en el camp dels trasplantaments, la impressió 3D ofereix solucions segures i adaptades en altres camps de la medicina, com en les reconstruccions d’ossos, que es poden fer a la mida del cos del pacient.

Altre dels projectes que porta endavant Miguel Sánchez és el d’imprimir materials fàcilment inflamables, amb l’objectiu de construir Falles. Amb aquesta finalitat, ha treballat amb l’artista faller Rubén Tortosa, i amb la professora de Química de la UPV Mercedes Álvaro, que ha desenvolupat una mescla de serradures i resines en estat líquid que solidifiquen i, al cremar-se, no emeten gasos tòxics.

Fins ara, la màquina que han desenvolupat és de la grandària d’una rentadora. “Només podríem fer ninots menuts de falles infantils”, afirma el professor, que avança que “en pocs mesos” podran mostrar les primeres peces. Després, la màquina es podria fer a una escala major i començar a treballar amb figures més grans per a després transportar-les i encaixar-les als llocs on es vulga plantar la falla.

* autor Guillem Sanchis des dels nostres amics de nonada.es