Andrés Rábago s’amaga darrere d’El Roto, la seua cara més coneguda. Quan la dictadura de Franco agonitzava, es va donar a conéixer com a OPS, la segona aresta. Des de fa alguns anys cultiva la branca de Rábago, el pintor. Les tres cares d’aquest geni seriós pengen de les parets de La Nau fins al gener.
El Roto ha realitzat més de 90 exposicions i ha publicat una vintena de llibres, però mai se li havia dedicat una retrospectiva tan ampla.
El Roto ha realitzat més de 90 exposicions i ha publicat una vintena de llibres, però mai se li havia dedicat una retrospectiva tan ampla.
En la segona meitat dels anys setanta, Andrés Rábago dóna a llum a El Roto, que fins i tot arriba a conviure amb OPS. En un temps diferent, mort el dictador i iniciada la Transició, l’autor passa de la reflexió personal a la social, idel seu retolador comença a eixir lluita de classes, imperialisme, abusos del poder i tot el que hui, dia a dia, encapçala les pàgines editorials d’El Pais. Ha estat l’aresta artística, el nivell mental, més prolífic d’aquest home seriós, que defuig el somriure per considerar-lo “desactivador”.
Encara hi havia un nivell mental més per esprémer del seu cervell, “l’últim que apareixerà, per qüestions d’edat”, avança; el del pintor que, baix la firma de Rábago, li permet explorar de nou qüestions més properes a la psicologia personal sense deixar de banda la metàfora i la ironia. Rábago i el seu món propi que reclama la participació del públic són, en certa manera, hereus d’OPS, l’aresta ja soterrada d’aquest triangle.
OPS es va donar a conéixer a través de revistes pròpies del tardofranquisme com ‘Cuadernos para el diálogo’ o ‘Triunfo’
L’exposició ‘OPS-El Roto-Rábago. Un viatge de mil dimonis (i un parell d’àngels)’ ompli tres galeries senceres de La Nau amb dos centenars d’obres. “Quan em van proposar fer l’exposició tan ampla, el més complicat fou obrir baguls i caixes on guardava el més antic d’OPS”, recorda, i se sent bé al veure bona part de la seva vida artística junta: “et dóna una distància que no tens a l’estudi. Aprens, perquè veus amb major claredat la part forta i la part dèbil”.
Tot i que ha realitzat més de 90 exposicions i ha publicat una vintena de llibres, mai se li havia dedicat una retrospectiva tan ampla com la que es pot veure a València, i que té el seu origen a la Sala Tecla de l’Hospitalet. Segons explica l’autor, l’ocasió pot ser única, ja que no té més dates a la vista, i la seua intenció és que l’obra torne als baguls d’ací a poc temps perquè “porta massa temps fora de l’estudi”.
Dir allò que vol ser dit
El muntatge fa sentir al visitant com si estiguera dins dels dibuixos d’El Roto. Foto: G. S.
Cada dia, Andrés Rábago li dedica entre una hora i mitja i dues hores a llegir la premsa. Sempre en paper. “No sóc usuari d’internet, no sé llegir d’altra forma que no siga en paper”, reconeix. Devora les notícies, i para més atenció en allò que li interessa, “generalment,el territori d’allò social i del medi ambient, el que és bàsic, allò en què tots estem immersos”.
Pren notes in situ i aleshoresarriba un moment màgic que fins i tot a ell mateix li costa d’explicar: “els dibuixos naixen de sobte, són coses que se’m diuen a través del silenci. Es tracta de dir allò que vol ser dit, no imposar el que crec que pot interessar, sinó sentir què és el que jo percep que està en l’ambient, les idees que estan en l’aire”, descriu.
És, per tant, una tasca que es podria considerar intuïtiva en el seu origen, però no a l’hora de plasmar-la, moment en què El Roto economitza recursos i llenguatge per ferir el més profund d’un sistema salvatge i injust. La intuïció apareix en l’elecció de temes i, de vegades, també a l’hora de triar qui actuarà sobre cada idea: El Roto, OPS o Rábago? “De vegades sorgeixen idees que només pot portar a terme un dels tres vehicles però, en altres ocasions, has de decidir per quin plantejament plàstic et decantes”.
“Els dibuixos naixen de sobte, són coses que se’m diuen a través del silenci”
I en tots tres, Andrés Rábago porta a terme un treball “ferotge i intens”, mai lúdic ni amb l’objectiu de guanyar més o menys diners, o ni tan sols sobreviure. “per a mi, la creació no és cap entreteniment. No treballe per a menjar. Evidentment visc del meu treball, però no té eixa funció. La funció és la comunicació d’idees, presentar allò en què creus i traslladar-ho a altres persones que es puguen sentir identificades. És una forma de viure”, conclou.
Fugint del somriure desactivador
Andrés Rábago és un home seriós a qui li agrada anar per lliure. Amb El Roto, tracta de conservar el dibuix satíric, un gènere que ell separa de l’humor gràfic. “el terme humorista s’ha aplicat a coses que a mi em repugnen, shows de televisió i infinitat de productes molt torpes”. Tampoc és l’humor un ingredient de les vinyetes d’El Roto. “De vegades hi ha humor i, quasi sempre, ironia”, afirma. Però l’objectiu no és fer riure, sinó pensar.
Rábago, l’aresta de pintor, té una connexió directa amb OPS, soterrat després de la dictadura franquista. Foto: G. S.
Ni somriures ni ideologia definida, perquè procura “estar lluny de tota estructura que no deixe veure les coses directament”. Sí que es defineix per una forma de govern de la que “encara estem molt lluny”, com seria una “socialdemocràcia decent”.
No considera que el seu treball estiga de moda, ni tan sols percep una major popularitat o aprovació de banda del públic respecte de la seva obra: “em limite a fer el que he de fer, i el que passe després ja és un factor social o de la casualitat. Tracte de no pensar-ho. A més, estar de moda és la millor manera de passar de moda”. Tot i això, alguns dels seus dibuixos han arribat a ser símbols de moviments de contestació com el 15M en el seu màxim punt d’ebullició.
Tal volta siguen bons temps per a la sàtira, com ell mateix diu. Nega que la situació actual done més material als dibuixants, perquè “s’ha fet burla i sàtira en èpoques de tot tipus. Altra cosa és que tinga major influència en temps més delicats. Però sempre hem estat ahí”.
Per a El Roto, per a OPS i per a Ràbago “vivim temps d’involució, però res es repeteix, la història no ens ensenya res, i sóc pessimista en aquest sentit, s’hem d’enfrontar al que ens ve des del present, perquè la mateixa història està falsejada. Només la coneixen els que la van viure i, fins i tot ells, només la van conéixer parcialment”. La seua visió sincera i obscura li diu que “anem cap a formes de poder més perverses, i s’ha d’evitar que això s’afiance; en això estem”.
Porta a terme un treball “ferotge i intens”, mai lúdic ni amb l’objectiu de guanyar més o menys diners, o ni tan sols sobreviure
Pocs com El Roto han descrit la descarnada lluita de classes que “alguns volen fer creure que no existeix. Però clar que existeix, i cada vegada s’accentua més. Hi hagué un moment en què pareixia que podíem arribar a algun tipus d’acord, però estem de nou en una inevitable lluita d’uns contra altres”.
Tot i que amb una ullada a l’obra d’El Roto es pot veure quina és la seua explicació de la situació actual, ell prefereix no parlar de culpables, sinó de responsables: “els culpables són cosa dels jutges. Jo parlaria més de responsabilitat, i això sí que es pot atribuir clarament. Hi ha una sèrie de gent irresponsable que està perjudicant la resta”. I no es refereix només als governants, a que “siguen pèssims, que ho són, i és un greu problema”. El Roto gira l’escopeta i dispara cap al 99% restant: “tenim una societat que tampoc assumeix la seva pròpia responsabilitat, si cadascú l’assumira en l’àmbit en què pot actuar, tot canviaria radicalment”.
* Autor Guillem Sanchis, des dels nostres amics de Nonada.es
Cap comentari :