La penúltima transhumància de Patricio ‘El Roig’

A finals de la primavera, abans de que arriben les calors de l’estiu, els ramaders busquen pastures fresques per als ramats. Són pocs els pastors de transhumància que queden al País Valencià, i hem acompanyat un d’ells en la llarga jornada de trasllat del ramat al corral d’estiu.

 'El cansament, la vintena de quilòmetres, les pujades que encara queden, les hores ja caminades al ritme dels animals o el sol et fan pensar en la duresa de la feina a la que s’enfronten els supervivents del sector. Foto: Àgueda Vitòria.'

Patricio ‘El Roig’ té el gest adust dels homes que treballen a l’aire lliure, la pell curtida de qui es deixa el llom de sol a sol sense més protecció que una gorra descolorida. No estalvia paraules però no en dirà ni una de més: les justes. “‘Pos’ no tinc jo bregat pa anar a pasturar, de xicotet –diu ara-. A mon pare des de ben menut li demanava que em deixara anar a pasturar”. I mentre parla encén un cigarret, i fuma, assegut damunt d’una pedra, i lentament, després de la calada, porta la burilla ardent fins a la seua cama i crema la caparra que havia començat a pujar-li pel turmell.

Hem eixit del poble de Sagra fa un parell d’hores i parem un moment dalt d’un turó des del que es veu la mar. Ovelles i cabres pasten tranquil·les, els gossos, per un moment, també es relaxen: els queda, ens queda, un llarg dia per davant. El Roig ha de portar el ramat des del corral d’hivern fins al d’estiu, des de Sagra fins a Castell de Castells. “M’auelo, pastor; mon pare, pastor… i jo l’últim. Després de mi ja no ve ningú”. I continua fumant, El Roig, mentre s’alça i ens diu que va sent hora de tornar a posar-nos en camí. Crida a les ovelles i les cabres i elles ens venen darrere. Per a les despistades ja treballen els gossos; seguim, serra avall, prompte altra volta serra amunt.

Abeuradors, corrals i camins ramaders formen part del paisatge que recorrem, el paisatge que l’activitat ramadera configurà en el passat; restes d’un patrimoni històric i cultural condemnat a desaparèixer. No queden ramats ni pastors. I els que queden, es resignen a que ningú els ve darrere. Les iniciatives per la recuperació de la ramaderia extensiva resulten insuficients: la manca de relleu generacional aboca el sector a l’extinció. Molta feina i molt dura, i tot per a que no resulte rentable. Qui va a estar dispost a acceptar-ho? “T’ha d’agradar, açò… si no t’agrada no la fas, esta faena”, diu El Roig. Sap que l’ofici es perd, que agradar, agrada a pocs.

La pèrdua no és només cultural, històrica: amb l’estiu al caure, es fa palesa més que mai la necessitat de ramats a les nostres serres, el paper que juguen en la prevenció d’incendis forestals; no hi ha arma més eficaç ni més econòmica per al control de la proliferació arbustiva. La qualitat de la carn dels animals que no han viscut en règim d’estabulació és sobradament alabada; els riscos de la ramaderia industrial per a la salut i el medi ambient, coneguts… però no hi ha pastors.

Les iniciatives per la recuperació de la ramaderia extensiva resulten insuficients: la manca de relleu generacional aboca el sector a l’extinció

Travessant entre camps de tarongers i xalets luxosos, vehicles de matrícula estrangera paren a la vora del camí; baixa gent, fan fotos, somriuen i saluden als animals. Sembla resultar-los curiós el que veuen, estrany. La imatge no deixa de ser pròpia d’altra època, i alguns ho comenten: que això ja no es veu a cap lloc. En arribar a Murla, el ramat para el tràfic, preferència per a les ovelles i les cabres, i els homes que seuen a la terrassa del bar fent-se les cerveses de migdia es giren cap a la concorreguda processó.

Els pròxims quilòmetres, pel llit d’un riu que a penes porta aigua, ens deixaran en Benigembla, on parem a dinar. “Els animals necessiten descansar també” diu El Roig. I els animals pasten, o es giten, i altre grup d’estrangers s’acosta a fer fotos, i mentre t’empines el vi amb què reguem el dinar i et notes, pujant-te per les cames, una caparra, trobes que fan falta molts anys de pràctica per a poder-la cremar amb un cigarret com si res, quan la tens damunt.

El cansament, la vintena de quilòmetres, les pujades que encara queden, les hores ja caminades al ritme dels animals o el sol et fan pensar en la duresa de la feina a la que s’enfronten els supervivents del sector, que en moltes ocasions passen sobradament l’edat de jubilació. “Ja queda poc, pujar eixa serra d’allà… i baixar, després i ja estem”. Poc, són vora cinc hores més.

I Patricio El Roig es riu. L’empinada senda que agafem ens compensarà, però, amb unes vistes increïbles des de ben a prop del cim del Cocoll: Bèrnia, la Serra Gelada, La Xortà, L’Aitana, el Cavall Verd, la Serrella, el Benicadell, el Montgó, la mar, fins i tot Eivissa. Parem a descansar i a gaudir de les vistes. Un parell d’ovelles que han anat quedant-se enrere, no han pogut completar l’última pujada. Faran nit a la serra i Patricio haurà de tornar a buscar-les al matí següent. A l’altre costat del barranc, una família de porcs senglars corre. Nosaltres haurem d’afanyar-nos, serà millor arribar al corral encara de dia. Arribem. Comença a fer-se de nit i el ramat entra apressa al tancat. Patricio conta: tropecents caps, i diu que no falta ninguna a banda de les dues ovelles que han quedat endarrerides. Deuen necessitar-se, també, molts anys per a fer eixos càlculs amb absoluta certesa.

I Patricio es pren la pastilla per a l’artrosi que el fa anar renquejant sense queixar-se, i no pots sinó mirar amb vertadera admiració a eixe home que instants després, al seient del copilot d’un amic, es quedarà adormit mentre el porten al corral d’hivern a vore als animals que s’ha deixat allí –els massa jovens, els massa vells, i les femelles a punt de parir-, per a que després el tornen al corral d’estiu, faça nit allí i, de bon matí, isca caminant, amb la coixera dels anys i el gaiato per a ajudar-se, a buscar a les ovelles que es quedaren en la serra. Acabada la jornada, queda la sensació de que el que s’acaba és alguna cosa més. Saps que, probablement, no hi haja ningú l’any que ve per a fer amb un ramat eixe mateix camí.

 * Autor Àgueda Vitória des dels nostres amics de Nonada.es