Els exilis de la crisi. És el futur que ens espera?

La crisi ha provocat un èxode de professionals cap a altres països per buscar un treball acord amb la seua titulació i un sou digne, però hi ha més tipus d'exili forçós. La fugida als ambients rurals guanya adeptes. Apartar-se dels hàbits consumistes i viure amb menys diners i més qualitat de vida són els principals motius.

La manca d'encàrrecs a l'estudi on treballava es va convertir en un problema, i acabava de tindre un fill. Ell i la seua dona decidiren que el millor que podien fer pel seu futur era emigrar. El passat mes d'abril va fer les maletes i se'n va anar. Quatre mesos després la seua dona i el seu fill es traslladaven amb ell. Ha passat poc temps però Carlos assegura que entre els seus plans no està tornar a Espanya.

Un treball d'arquitecte ben remunerat i la protecció social que ofereix Suècia han estat determinats: "el sou mitjà d'un professional ací oscil·la entre els 3.000 i els 3.500 euros al mes, les guarderies estàn subvencionades, hi ha ajudes per tindre un fill i facilitats per conciliar la vida professional amb la vida personal". Tampoc el mite dels impostos alts resulta un problema: "d'un sou mitjà, l'estat et descompta entre un 20 i un 30%, però els servicis són més barats. La factura de la llum, per exemple, està al voltant dels 20 euros mensuals". Com a desavantatge assenyala el clima i els horaris; a les quatre de la vesprada és de nit, i fa molt de fred. Però ells creuen que criar al seu fill a un país com Suècia es una bona opció.

Per a Marta l'exili no és tan definitiu. Té 28 anys, i fa dos mesos que se'n va anar a Amsterdam. És llicenciada en Comunicació Audiovisual i portava a l'atur dos anys. Al setembre va decidir provar sort a l'estranger. Se'n va anar sense res, a buscar-se la vida i, de moment, ha trobat feina a un restaurant de menjar ràpid: "el principal avantatge és que ací pots viure amb un sou mínim; si parles anglés tens algunes opcions, i si parles holandés, totes".

Com Carlos, destaca la consideració cap a les persones: "si envies un currículum, sempre et criden per explicar-te perquè no t'han donat el treball i agraïr el temps que has invertit". Tanmateix Marta si que pensa en tornar: "no m'agradaria viure sempre a un país que no és el meu", però és conscient de que poder viure a Espanya es quasi una utopia. "Ara em plantege treballar ací un temps, estalviar, i tornar a Espanya, descansar i buscar altre país. No és una mala opció passar temporades treballant fora i tornar uns mesos a l'any per veure la familia i els amics".

Ana i Martín arribaren d'Uruguai fa huit anys. Els motius econòmics eren importants, però també el desig de trobar un lloc que els agradara per formar una família. En aquestos anys han viscut a diferents pobles de l'extrarradi de València, i han tingut dos fills. Però abans de l'estiu decidiren que havia arribat el moment de canviar de vida. La crisi económica va ser una de les causes, però no l'única. A ells també els preocupava la crisi de valors, volien que els seus fills cresqueren a un altre entorn, amb altres prioritats.

Ara viuen a Els Pobles, un municipi de poc més de 100 habitants a Tarragona. El supermercat més proper està a 20 minuts en cotxe, i al poble només hi ha una tenda amb productes d'alimentació bàsica. Malgrat estar a prop d'algunes ciutats, i de no haver canviat de país, la seua vida és ara molt diferent: "Ací funciona el troc, el nostre veí té gallines i ens porta ous, nosaltres estem muntant un hort, altre veí ens està ajudant a posar una estufa a llenya i a canvi nosaltres li farem la página web", explica.

Els seus fills poden anar a dinar a casa perquè l'escola està molt a prop, viuen en contacte amb la natura i están aprenent a relacionar-se d'altra forma. Allí també ha arribat la crisi, però la gent està acostumada a autoabastir-se: "Tot el món ix al camp i recull el que hi ha, fruites per a fer melmelades, ametlles… estan acostumats a subsistir amb el que dóna la terra".

Com ells, els seus amics Empar i Àlex també han optat per altre tipus de vida. També tenen dos fills i fins fa pocs mesos vivien a Catarroja. Per a ells la prioritat ha estat pensar en com volen criar els xiquets. Els dos estudiaven a una escola concertada on es potenciaven valors que a ells els semblaven importants, però les dificultats al treball d'Empar li feren replantejar-se la seua vida. Sabia que si en algún moment es quedava a l'atur no podria oferir-los el que volia, i ella i el seu home decidiren buscar una solució abans que no arribaren els problemes.

Trobaren una casa al camp, prop de la Vilafamés, un poble de Castelló de poc més de cent habitants, es traslladaren allí i han començat de nou. Per a ells el canvi ha estat molt positiu "les despeses es redueixen, els xiquets están aprenent a viure d'altra forma i a apreciar altres coses, s'ha acabat demanar que els compres alguna cosa quan ixen de l'escola, i han deixat de patir l'estrés dels seus pares. Ara la vida és més tranquila, ixen al camp, passegen…". El canvi de vida és absolut: "si un veí té tomaques, les reparteix i fem conserves per a tot l'any, tot el món té alguna cosa que oferir, i estan acostumats a aprofitar el que hi ha".

La qualitat de vida i la tranquilitat de viure sense dificultats econòmiques han fet que Amparo i Miguel busquen tornar als arrels. Ell és jubilat i a ella li queden pocs mesos per a ser-ho, han viscut la major part de la seua vida a Paiporta, però ara han posat a la venda el seu pís i busquen casa a un poble de Terol. No volen viure a un nucli urbà on les despeses diàries s'han convertit en un problema, i on els supossats avantatges, com l'oferta cultural de la ciutat o les botigues, han tornat a ser un luxe per a la classe treballadora. El seu exili no és a la recerca d'oportunitats, sinó de la comoditat i la tranquilitat de viure al camp, tornar a un ambient rural d'on ella venia, i disfrutar de la pau, sense patir per no poder fer front a la quotidianitat.

Carlos, Marta, Ana, Martín i la resta ens representen a tots, són paradigmes de la nostra realitat, exemples de la necessitat de fugir per viure o sobreviure. No són només les circunstàncies actuals les que empenyem la gent a canviar de vida, és la falta de perspectiva i de futur la que fa que cada dia més gent es plantege anar-se'n. Els seus testimonis són, tanmateix, esperançadors. Hi ha vida i oportunitats més enllà d'ací, tot no està perdut, pero cal replantejar-se la vida i prendre decisions que, tal vegada, no tinguen volta enrere.