L'herència dels moriscos i els mallorquins

Elena Cívico.- Carrers estrets, amb corbes i empinats. Pobles que es fonen amb el paisatge. Les fonts i les basses, dos castells musulmans, rondalles, passets i els cognoms que travessaren el Mediterrani formen part del llegat que moriscos i mallorquins deixaren en la Vall de Gallinera. Un patrimoni que Juanjo Ortolà i Vicent Morera han recopilat durant els últims anys, fins que ha pres forma de guia: ‘La Vall de Gallinera. Per camins de moriscos i mallorquins’.

Benissili, un dels 8 pobles de la Vall de Gallinera. Foto: Joanjo i Silvia, autors de www.lavalldegallinerainfo.blogspot.com.es

Va ser pel setembre del 1609 quan els antics pobladors de la Vall de Gallinera carregaren amb els seus bens, tancaren sa casa amb pany i clau i buscaren refugi en el cim de la muntanya del Cavall Verd. L’ordre d’expulsió promulgada per Felip III, que obligava als moriscos a deixar enrere el Regne de València, va fer que es rebel·laren. No abandonarien sa casa sense lluitar.

Junt amb elles i ells milers d’autòctons arribaren a la Vall de Laguar des de les valls d’Alcalà, d’Ebo i rodalies disposats a defensar-se amb fones i pedres. Pretenien evitar l’exili forçat, però res pogueren fer. Massacrats i vençuts, aquells que sobrevisqueren anaren cap al port de Dénia, des d’on foren embarcats i definitivament expulsats d’aquell verger allargat de feréstegues muntanyes.

Com molts altres paratges, la Vall de Gallinera va quedar deserta. Fins que dos anys més tard, el 10 de juny del 1611, va signar-se a Benialí una Carta Pobla on quedaria constància dels noms i cognoms de les famílies mallorquines que arribarien per repoblar aquestes terres: Josephus Seguí, Lucianus Bercher, Petrus Boronat, Antonius Ballester… Noves famílies ocuparen de nou les alqueries més fèrtils, de les quals hui sols huit resten habitades: Benirrama, Benialí, Benissivà, Benitaia, La Carroja, Alpatró, Llombai i Benissili, nucli urbà que fins al 1838 va pertànyer a la Vall d’Alcalà, es consolidaren com a poble, mentre què L’Alcúdia, Benibader, Benicalaf, Benistop, Benifotox, Benimàmet, Benimahomec, Benimarsoc, Bolcàssim, Ràfol, la Solana de Benissili i La Solana quedaren despoblades.

Castell de Benirrama, la Vall de Gallinera. Foto: Ajuntament de la Vall de Gallinera.

Moriscos i mallorquins deixaren la seua empremta

Els topònims amb Beni (fill de), els pastissos d’ametlla que encara hui s’elaboren per Nadal, les sobrassades, els cognoms, les estructures de regadiu, les fonts, els castells de Benirrama i Benissili, algunes edificacions que encara resten en peu i per descomptat les sendes formen part d’un llegat que hui és un poc més visible gràcies a Juanjo Ortolà i Vicent Morera.

Ambdós docents començaren a recopilar informació sobre la història, les costums, les tradicions i el paisatge d’aquesta zona muntanyenca de la Marina Alta sense saber que, en realitat, arrencaven una tasca d’investigació que desembocaria en ‘la Vall de Gallinera. Per camins de moriscos i mallorquins’. Una guia per a viatgers i excursionistes que recorre, de segur, molts paratges desconeguts per als propis veïns i veïnes de la vall.

En conèixer-se, al 2007, aquestos pegolins s’adonaren de que es complementarien a la perfecció si engegaven un projecte conjunt. L’un, Vicent, per ser biòleg, i l’altre, pel patrimoni oral que la seua àvia de Benialí li havia transmès, formaren un equip amb un objectiu molt clar: “fer una crida per a la protecció d’aquesta vall donant a conèixer el seu patrimoni”.

La penya Foradada o ‘Foradà’ com se la coneix allí, els passets i les basses, el poblat ibèric del Xarpolar, la font del Llimener, la bassa de la Llacuna, la costera dels Victorinos, els corrals de la Carroja o les pintures rupestres de Benialí són només alguns dels racons pels que passen els itineraris que tant Juanjo com Vicent han recopilat durant els últims anys.

La Foradà, simbol d’aquestes terres. Foto de Joanjo i Silvia, autors de www.lavalldegallinerainfo.blogspot.com.es

Alguns dels camins que es descriuen en aquest llibre són antigues vies per les quals circulaven moriscos i mallorquins, a peu o amb animals. Molts d’ells s’han conservat fins a l’actualitat, d’altres resten amagats o desapareguts i fins i tot en algun cas, comenten els autors, “hem pogut deixar constància per escrit de la toponímia que romania vigent gràcies a la tradició oral”.

La Vall de Gallinera no ha canviat massa en 400 anys, l’estructura dels huit nuclis urbans és pràcticament la mateixa que dissenyaren moriscos i mallorquins, integrada en el paisatge, sense cap urbanització en les seues serres.

Durant els últims anys s’han recuperat moltes de les sendes tradicionals, de les que 12 formen part d’aquest llibre. Actualment només queda una ruta (de les 12) per netejar però “amb la crisi, correm el perill de que la tasca feta es perda”, comenten Juanjo i Vicent.

Ambdós autors estan encarregant-se de senyalitzar ells mateixos els itineraris, “una feina que hem fet de forma totalment altruista, igual que el llibre, perquè estimem la Vall”, matisen. Per això no els tremola la veu quan demanen als veïns, als propietaris dels restaurants i de les cases rurals que s’impliquen en la recuperació del seu patrimoni, que lluiten pel seu futur i per deixar també el seu llegat als pròxims pobladors de la Vall de Gallinera.