Serà a les 20 hores
Lloc: Casa de la Música
Hora: 20 h.
Entrada lliure.
LES VARIACIONS GOLDBERG
Obres de Johann Sebastian Bach (1685-1750),
La música sol ser, per al gran públic, únicament aquella que fou escrita en la segona meitat del s. XVIII i el s. XIX, i deixa de banda la del Renaixement, oblida la música barroca, i arracona la composta en la segona meitat del s. XX fins als nostres dies.
L'obra ha arribat a ser una de les peces més apreciades pels amants de la música clàssica. Glenn Gould, famós pianista, les va interpretar en diverses ocasions, però 
només en va fer dues gravacions. Una, a finals dels anys 50 del sXX, es considera la més gran interpretació gravada de les Variacions. Una segona, ja cap al 1990, es caracteritza perquè entre el so del piano es pot escoltar la respiració i l'acompanyament subtil amb la veu de les Variacions. Tot plegat, dades de dues de les millors interpretacions gravades (Glenn Gould) de les Variacions Goldberg, segons la majoria d'experts en Bach i el seu interpret Glenn Gould. L'ària va ser usada en una escena del film El silencio de los corderos, en el qual el psicòpata es menja la llengua d'un dels policies que el vigilen, mentre sonen les Variacions.
només en va fer dues gravacions. Una, a finals dels anys 50 del sXX, es considera la més gran interpretació gravada de les Variacions. Una segona, ja cap al 1990, es caracteritza perquè entre el so del piano es pot escoltar la respiració i l'acompanyament subtil amb la veu de les Variacions. Tot plegat, dades de dues de les millors interpretacions gravades (Glenn Gould) de les Variacions Goldberg, segons la majoria d'experts en Bach i el seu interpret Glenn Gould. L'ària va ser usada en una escena del film El silencio de los corderos, en el qual el psicòpata es menja la llengua d'un dels policies que el vigilen, mentre sonen les Variacions.l'introdució d'el programa de l'Eliana 5 segles:
Acostumar-se a Bach: ¿pot algú avesar-se als seus jocs i variacions, que són, més que ornament -que també-, minuciosa estratègia d’exploració de l’efímer, d’allò que passa i transcorre sense remei i que, tanmateix, voldríem ancorat en l’etern? ¿Pot algú habituar-se sense enlluernament als seus inacabables estrats, ara de transparència, suara de gojosa o trista, però sempre contundent, topada amb la matèria mateixa de la vida? I una vegada tastat, ¿pot algú deixar d’estremir-se davant la seua –i nostra- permanent recerca de la “profunda eternitat” que l’alegria més efímera reclama? I tanmateix, tractar d’acostumar-se a Bach és esmolar el gust per avesar-se a l’agredolç potser més substancial de la vida: el de comprendre i acceptar que és en el joc irreparablement fugisser, en la fruïció -i- drama d’allò transitori, és ací on està l’etern. Perquè no som déus, eterns i immortals. Som homes efímers que, tot i això, portem al dins un desig –una espurna- d’eternitat. Per això, sentir Bach –i més enllà de la mestria i perfecció tècnica de la seua música, però no sense elles; i més ençà de la seua religiositat contemplativa, però sense deixar d’intuir-la com a horitzó últim, per això sentir Bach és sentir-se i saber-se acceptat dins la pàtria vital d’un sentit, si més no, penúltim. És trobar-se amb el regal de la fórmula alquímica –exacta i abstracta, però densa i preciosa com la vida- d’aquesta confiança bàsica que ens fa humans. J. S. Bach i F. de Quevedo es donarien la mà: “Sólo lo fugitivo permanece y dura”. (Antoni Ferrer)
Cap comentari :